El somni de recórrer el món, conèixer cultures noves i expandir horitzons és, per a molts, la màxima expressió de llibertat. Creiem que cada vol, cada nou passaport segellat, ens fa més savis, més «ciutadans del món». Però i si aquest anhel constant d’escapada portés amagat un cost ocult que gairebé ningú s’atreveix a verbalitzar? I si, sense adonar-nos-en, estiguéssim perdent una part de nosaltres pel camí?
La veritat és que aquest dilema no és nou; de fet, és una reflexió que va sorgir de la ment d’un dels pensadors més brillants de la història, i la seva sentència, gairebé quatre segles després, continua ressonant amb una força sorprenent.
La sentència definitiva que ho va canviar tot
Parlem de René Descartes, el pare de la filosofia moderna, un home que amb la seva obra va transformar la nostra manera d’entendre el coneixement i la realitat. Va ser l’any 1637, en la primera part del seu monumental Discurs del mètode, on va deixar anar una frase que, si bé podia semblar una simple observació, era en realitat una advertència profunda que avui adquireix una rellevància gairebé viral.
La seva reflexió era tan directa com punyent: «Qui viatja en excés acaba sent estranger al seu propi país». (Sí, nosaltres també hem hagut de rellegir-la diverses vegades per assimilar-ne tot el pes). Aquesta no és una crítica al turisme de cap de les maneres, ni una crida a la immobilitat; és una invitació a trobar l’equilibri, a mirar cap a fora, sí, però sense oblidar mai la importància de mirar cap a dins i cap a casa.
El viatge com a mirall de les nostres certeses
Per a Descartes, els seus propis viatges i experiències van ser una eina imprescindible. Desplaçar-se per diferents llocs li va permetre conèixer costums i formes de pensament diverses, posant en qüestió les seves pròpies certeses. Va comprendre que moltes de les idees que considerem normals o universals són en realitat producte del lloc i l’època en què hem crescut. Això era, per a ell, un exercici fonamental per desenvolupar una mirada més crítica.
De fet, observar altres societats era la seva manera de comprovar que no totes les creences, per molt evidents que ens semblessin, eren universalment acceptades. Aquest contacte amb altres formes de vida era, per tant, una via secreta cap a un pensament més robust i autònom. (Una mena de truc mental abans que existissin els llibres d’autoajuda).
La trampa de viatjar sense pausa és que, mentre busques una veritat global, pots perdre la que tenies al costat de casa. És un error que pot costar-te la teva pròpia arrel.
L’advertència: quan l’escapada constant es converteix en exili
No obstant això, fins i tot un explorador del pensament com ell va veure el perill. Descartes advertia que, si dediquem massa temps a vagar pel món, correm el risc d’allunyar-nos tant de la nostra pròpia realitat que podem acabar sentint-nos estrangers en el nostre entorn més proper. És una paradoxa brutal: en la recerca de ser ciutadans del món, podem acabar sent ningú a la nostra llar.
La seva pròpia vida és un exemple d’aquesta cerca d’equilibri. Després de la seva formació a França, va recórrer diversos territoris europeus, però finalment es va instal·lar durant gran part de la seva vida adulta a les Províncies Unides dels Països Baixos. Allà no només va trobar un lloc on arrelar, sinó que va desenvolupar algunes de les seves obres més importants i va construir el sistema filosòfic que el convertiria en una figura fonamental de la filosofia occidental. No va ser una vida de constant fugida, sinó de trobar el punt des d’on poder reflexionar amb profunditat.
La connexió amb el nostre món hiperconnectat
Avui, gairebé quatre segles després, la reflexió de Descartes conserva tota la seva força i, fins i tot, ha guanyat una nova capa de significat. En una era on la mobilitat és més accessible que mai, on la idea de ser un «nòmada digital» o de viure amb una maleta feta és gairebé un ideal, la seva advertència ressona de manera alarmista. Viure en un estat d’escapada constant, buscant sempre la pròxima aventura, pot portar-nos a la mateixa situació: sentir-nos desconnectats del que és nostre, del nostre punt d’origen.
La solució no és tancar-nos, és clar, ni deixar de viatjar. L’autèntica lliçó de Descartes és aprofitar les experiències externes, allò que veiem i aprenem fora, per poder mirar amb més claredat i una perspectiva renovada allò que tenim a prop. El viatge, segons ell, hauria de ser una eina per reafirmar i millorar la nostra relació amb la nostra realitat, no per evadir-la.
El desafiament definitiu per a la teva pròxima aventura
El secret no és triar entre conèixer el món o romandre a casa. El desafiament és integrar ambdues realitats. Abans d’embarcar-te en la teva pròxima gran escapada, o mentre somies amb el teu pròxim destí exòtic, pensa en Descartes. La teva pròpia llar, la teva ciutat, el teu país, amaga tresors i perspectives que potser, en la recerca constant de l’exterior, has deixat d’ignorar.
És el moment d’integrar. Deixa que les teves aventures et retornin a un lloc, i no et deixin sense un. Perquè al final, el viatge més imprescindible és el que et permet conèixer el món i, alhora, sentir-te més a casa que mai. La solució potser no està en el pròxim bitllet d’avió, sinó en la mirada amb què observes el que ja tens.
