Cada estiu, la imatge és la mateixa: la platja de la Concha, a Sant Sebastià, es vesteix amb el seu uniforme de ratlles blanques i blaves. Aquests tendals, autèntica icona de l’estiu donostiarra, semblen una decisió purament estètica, un caprici visual dissenyat per captivar la mirada dels milions de visitants que hi passen. Però darrere d’aquesta estampa tan familiar s’amaga una història molt més profunda i sorprenent. (Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb el que vam descobrir).
I si et diguéssim que aquestes ratlles no van néixer d’una decisió de disseny, sinó d’una necessitat urgent i una normativa municipal? El seu origen secret et canviarà la manera de veure la sorra de la Concha per sempre, revelant una evolució que ens parla de salut, decència i de com una ciutat es va obsessionar amb el seu mar.
La història comença al segle XIX, quan banyar-se al mar Cantàbric no era només un plaer, sinó sovint una prescripció mèdica. De fet, la reina Isabel II va ser una de les pioneres que, el 1845, va arribar a aquesta costa per consell dels seus metges, convertint els “banys d’ona” en una activitat de l’aristocràcia i els estiuejants més selectes. Donosti va entrar de ple en el circuit elegant que ja unia Biarritz, Zarautz i Santander, però amb un problema logístic urgent: on es canviava la gent?
La imatge que tenim avui de la Concha és fruit de l’evolució d’una necessitat tan bàsica com canviar-se de roba amb dignitat en una època que la considerava gairebé una obligació mèdica. Pensar-ho així ens recorda que fins i tot el paisatge més icònic pot amagar una història pragmàtica.
El naixement dels vestidors mòbils amb rodes i una idea brillant
A mitjans del 1800, la platja de la Concha era un espectacle caòtic, amb banyistes improvisant amb la seva roba, deixant-la a la sorra o penjant-la de pals. Però el 1843, dos donostiarras, Siro Alcain i Gabriel María Laffite, van trobar la solució definitiva al problema. La seva idea va ser simple, però viral: una plataforma rectangular amb petites rodes, llistons de fusta i una lona blanca al voltant, amb una obertura que feia de porta. Sense finestres ni teulada, la llum entrava per dalt, creant una espècie de provador mòbil.
Aquesta innovació, que sembla treta d’una pel·lícula, va ser un èxit instantani. A la platja van començar a proliferar imitacions, i mig segle després, el 1893, la Concha ja comptava amb ni més ni menys que 295 casetes. Algunes d’elles, que havien crescut tant en ús com en dimensions, fins i tot arribaven a cuinar, menjar i dormir al seu interior, convertint-se en petits habitatges temporals a la sorra. La mobilitat era clau: les rodes permetien acostar-les o allunyar-les de la línia de l’aigua segons la marea, un truc que feia la vida molt més fàcil als banyistes.
Algunes d’aquestes casetes es movien amb l’ajuda de bous, mentre que la destinada a la mateixa reina María Cristina anava molt més enllà: es desplaçava sobre rails gràcies a un enginyós mecanisme de vapor. Així, la platja de la Concha es va convertir en una petita ciutat, un micro-cosmos social amb les seves pròpies regles i personatges. José San Sebastián, un conegut banyista i propietari d’algunes casetes d’ivori amb cobertes que imitaven la pissarra, va veure com els seus espais es transformaven en tertúlies de polítics com el comte de Romanones. Fins i tot una de les seves casetes, revestida de caoba, va acabar a Sevilla, testimoni d’una època irrepetible.
Quan el blanc i el blau van esdevenir un distintiu i un llegat
Amb centenars de casetes esteses per tota la Concha, era imprescindible posar ordre. Les ordenances municipals van començar a dictar com havien de ser aquestes estructures: numerades, amb rodes sòlides i, aquí ve la clau, pintades amb franges blanques i blaves. Sense la intenció de fer-ho, una norma pràctica va acabar definint una de les imatges més reconegudes de l’estiu donostiarra.
El motiu exacte d’aquests dos colors no està del tot clar, però tampoc eren nous per a la ciutat. El blanc i el blau ja apareixien en una bandera de Sant Sebastià documentada el 1659 i, més tard, en la seva ensenya marítima. Aquests colors, amb la seva història ja arrelada a la identitat local, van saltar a la sorra per quedar-s’hi. Així, el que va néixer com una exigència funcional va acabar forjant un símbol cultural.
Les casetes van abandonar la sorra a partir del 1926, quan es van inaugurar les noves cabines fixes sota el passeig marítim. Aquesta petita arquitectura efímera va desaparèixer, però els seus colors es van negar a marxar amb ella. Les ratlles van saltar als tendals, carpes i para-sols, convertint-se en una part inseparable del paisatge de la Concha. Avui dia, aconseguir un d’aquests tendals per a tota la temporada és un esdeveniment local de primera magnitud, amb un sorteig municipal que es celebra cada tres anys per adjudicar la majoria de places. Una autèntica bogeria per la tradició.
Aquesta transformació definitiva no és un fet aïllat. El Cantàbric comparteix aquest armari mariner, amb Zarautz que conserva tendals blanquiblaus amb el mateix aire decimonònic, Gijón utilitzant casetes de bany des de mitjans del segle XIX, i Biarritz regulant ja a la dècada de 1830 les botigues i cabines on els banyistes es canviaven. La semblança és més de parentiu que de còpia, i reflecteix una cultura atlàntica del bany que viatjava amb els estiuejants, movent-se entre balnearis i costums playeres. El veritable llegat d’aquelles casetes no és una construcció física, sinó un estampat. La fusta va desaparèixer, els rails es van retirar i la manera d’anar a la platja va canviar, però el blanc i el blau van persistir, saltant d’una època a una altra fins a esdevenir la firma visual de Sant Sebastià.
La propera vegada que vegis la Concha, pensa en la seva història oculta. Aquelles ratlles que adornen la sorra no són només un toc estètic, sinó el record viu d’un temps on la salut i la decència van dibuixar el paisatge. No és fascinant com el que sembla un simple decorat té en realitat tantes capes de llegat?
