El passat, sovint, és un llibre tancat amb pany i forrellat, ple de secrets que només la terra decideix revelar. Creiem conèixer els nostres orígens, però de sobte, un nou descobriment emergeix de les profunditats per sacsejar les nostres certeses i reescriure la història que crèiem definitiva. Avui, la ciència ens convida a viatjar vuit mil anys enrere.
I el que trobem és absolutament sorprenent. A la cova de Sohornu, a Astúries, s’ha obert una finestra a la vida dels nostres avantpassats més remots, aquells que van habitar la Península durant el període Asturienc. Aquesta troballa no és només una anècdota arqueològica; és una autèntica solució al trencaclosques de com vivien i què menjaven els homes del mesolític al sud d’Europa. (Sí, nosaltres també estem al·lucinant amb la importància d’aquestes dades)
Les restes humanes de 8.000 anys d’antiguitat, corresponents a dos homes adults, han estat el plat fort d’una excavació d’urgència que va culminar l’estiu del 2025. Però no ens quedem amb l’edat; la seva presència a la cova de Sohornu, a Llanes, és la punta de l’iceberg d’una seqüència d’ocupació que s’estén des de fa uns 12.000 fins a 4.300 anys. És un tresor que guarda la memòria de mil·lennis, imprescindible per entendre l’Orient d’Astúries.
El secret de la dieta prehistòrica que ho canvia tot
Tot va començar el 2024, quan els espeleòlegs Pablo Solares i Clara Zazo van fer una troballa inicialment discreta: una mandíbula humana al costat d’un conchero asturienc. Aquella pista, aparentment menor, va desencadenar una intervenció arqueològica d’urgència dirigida per Pablo Arias Cabal i Alberto Martínez Villa. El que van descobrir va superar totes les expectatives: ossos en un estat de conservació extraordinari, capaços de revelar detalls íntims de la vida d’aquells individus.
Un dels grans secrets que els científics han aconseguit desxifrar gràcies a aquestes restes és la dieta d’aquells homes prehistòrics. Els anàlisis bioquímics han revelat una veritat impactant: el 55% de les proteïnes de la seva alimentació provenia directament del mar. Això és, atenció, un dels percentatges més elevats mai documentats al sud d’Europa per a l’època. Pensem en peix, lapes, bígaros, musclos, percebes i eriçons de mar; una autèntica festa costanera.
Això significa que la seva supervivència depenia, de manera crucial, dels recursos del mar. Una demostració de l’enginy i l’adaptació dels nostres avantpassats que ens fa replantejar-nos moltes coses sobre la resiliència humana.
Aquesta dada, per a nosaltres, és un autèntic viral. Posa de manifest fins a quin punt les comunitats del període asturienc depenien del litoral per subsistir, molt abans del que imaginàvem. La cova de Sohornu no només ens dona ossos, sinó un mapa complet de la seva supervivència, de la seva manera d’explotar el territori i d’aprofitar cada oportunitat que el seu entorn els oferia.
Més enllà dels ossos: eines i rituals oblidats
Però la cova de Sohornu no només ha regalat la història de les seves dietes. Entre les troballes, una peça ha captivat especialment els experts: una cuerna completa de cérvol, meticulosament retallada, polida i gravada. La seva funció exacta continua sent un misteri, un secret ocult del passat. Pablo Arias la descriu com “quelcom excepcional”, ja que d’aquesta etapa amb prou feines es coneixen més que algun ham i poquíssimes eines similars.
A més, la disposició d’alguns ossos en un “petit nínxol” suggereix pràctiques rituals post-mortem, una evidència més de la complexitat social i espiritual d’aquestes comunitats. Lluny de ser merament caçadors-recol·lectors, aquells homes tenien una cultura rica i complexa, amb creences i ritus que tot just comencem a entreveure. És un truc del temps que ens permet espiar les seves vides més enllà de la pura supervivència.
Les investigacions continuaran amb el projecte RitDomS, dirigit pel mateix Pablo Arias. Aquest estudi definitiu promet aprofundir en els anàlisis geològics, arqueobotànics i arqueozoològics per treure a la llum encara més secrets. Quan tot acabi, aquestes restes formaran part del fons del Museu Arqueològic d’Astúries, integrant-se a l’exposició permanent sobre el període asturienc.
Per què això et canvia la perspectiva
Aquest descobriment no és només una notícia per als llibres d’història; és una picada d’ullet directe al nostre temps, un recordatori urgent de la fragilitat i la riquesa del nostre patrimoni. Cada cova, cada tros d’os, és una peça imprescindible del trencaclosques de la nostra identitat col·lectiva. No podem permetre’ns el luxe d’ignorar les lliçons del passat.
La conservació d’aquests jaciments és una prioritat. Sense una atenció constant, podríem perdre per sempre solucions i coneixements que els nostres avantpassats ja dominaven. Ens recorda l’ingeni de l’ésser humà per adaptar-se a qualsevol entorn, una lliçó vital per als reptes actuals. La pròxima vegada que mires el mar, pensa en ells, en com el van convertir en la seva nevera fa vuit mil anys.
