David Jiménez: "El centre de Barcelona s'ha convertit en un circ"

L'exdirector d''El Mundo', que publica la versió en català del llibre en què repassa l'experiència, diu que el seu triomf va ser no convertir-se en un "fill de puta"

Autor d'un dels llibres que més ha revolucionat el sector periodístic en els últims anys, David Jiménez (Barcelona, 1971) torna a la seva ciutat natal per presentar l'edició en català d'El Director (Navona Editorial)En el llibre, que no ha deixat indiferent el món del periodisme, relata l'any que va estar al capdavant del rotatiu espanyol, i denuncia les pressions i els intents d'ingerència dels "poders" en les decisions editorials. Un dels seus "triomfs" va ser que no es va convertir en un "fill de puta". Sobre la capital catalana, lamenta que als sopars amb amics -com ara els germans Corretja-, sempre s'acabi parlant de la inseguretat que pateix la ciutat. Tot plegat mentre pren un vermut Miró al bar Elisabets, al Raval.

Encara compres El Mundo?

No. No m’agrada el diari que es fa en aquests moments. M’agradava els dels anys 90, el que es va fer fins a la destitució de Pedro García Cuartango.

Et reconeixes en el diari actualment?

No. Trobo que moltes coses que jo em vaig resistir a fer s’estan portant a terme en aquests moments. I crec que és un error. Vaig cometre errors també al capdavant del diari, alguns d’ells explicats al llibre, però vaig mantenir l’essència del millor que té el diari, cosa que s’ha anat perdent. Com a lector mai m’he limitat a la premsa espanyola, sinó que llegeixo de tot. Conservo de la meva època com a corresponsal la rutina d’informar-me a través de diaris estrangers. Llegeixo el New York Times i també diaris xinesos, on vaig ser corresponsal. Una tendència que caracteritza els lectors de premsa actuals és que acudeixen a diversos mitjans en busca de bons articles, no llegeixen només un diari.

Això és positiu.

Ho és si tens una ment oberta, i si tens la tolerància per llegir coses que van contra les teves conviccions. Paral·lelament als lectors que aprofiten les xarxes per tenir accés a diversos mitjans, també existeixen els usuaris que utilitzen internet per seleccionar tot allò que reforça les seves idees. Busquen un massatge intel·lectual, cosa perillosa perquè et tanca en un gueto ideològic.

David Jiménez, exdirector d''El Mundo': "Un dels meus triomfs va ser que no em vaig convertir en un fill de puta" 

Al llibre parles d’un episodi en què, juntament amb dos companys d’El Mundo, vau idear el diari El Normal, que estigués al servei dels lectors i que rebutgés qualsevol ingerència del poder.

Sí, i crec que no existeix a Espanya. Necessitem mitjans normals, en el sentit que posin en el centre l’interès dels lectors i no dels poders econòmics. Això és el que hauria de ser normal i no extraordinari. 

A El Director esmentes a algunes persones amb sobrenoms i a d’altres amb noms i cognoms.

Sí, a tothom qui treballa encara al diari l’esmento amb un pseudònim, però polítics, empresaris o periodistes que ja no estan al mitjà tenen nom i cognom.

Alguns membres d’El Mundo han amenaçat amb la portar-te als tribunals pel llibre.

S’hauria de diferenciar entre la reacció pública i la privada. A molts els ha agradat el relat però no ho poden dir per por a les represàlies. M’he trobat una reacció espectacular per part de periodistes joves i de professionals farts que ens mantinguem en silenci mentre veiem coses a les redaccions que no ens agraden. Nosaltres ens dediquem a criticar tothom però sembla que som immunes a la crítica. També hi ha gent que queda malament al llibre, i tenen tot el dret a criticar-lo.

També recordes quan, després d’acomiadar a dos periodistes, vas trencar a plorar, i afegeixes que un bon director no pot tenir aquesta reacció. És així?

Se suposa que no. A mi em deien que no era prou “fill de puta” per ser director del diari. Ve a dir que per dirigir un mitjà has de deixar de banda els sentiments. Has de ser capaç de sacrificar a persones per mantenir-te al lloc de feina. Un dels meus triomfs va ser que no van aconseguir canviar-me i no em vaig convertir en un fill de puta.

David Jiménez: "Alguns barcelonins han cedit parts de la ciutat als turistes"

No et vas convertir en un “tenor” de la premsa, com anomenes els directors d’El País i l’ABC al llibre.

La temptació quan et fan director d’un diari gran és fer qualsevol cosa per mantenir el lloc, que té molts privilegis. Però vaig ser corresponsal durant 20 anys i no tenia l’ambició de ser director. No tenia cap problema amb el fet que em tallessin el cap, però volia poder mirar-me a la cara quan deixés de dirigir el mitjà. Puc mirar enrere i, veient les 366 portades que vaig fer, puc veure que vaig cometre errors, però tots sota un criteri purament periodístic.

Ho tornaries a fer?

Sí. Si uns directius em diguessin de nou que el diari de la meva vida està en una situació dramàtica i que necessita la meva ajuda, ho tornaria a intentar. Em tornaria a enfrontar als poderosos que intenten posar al seu servei el diari.

En una editorial que es va fer quan eres director el diari demanava que Sánchez i Rajoy pleguessin i que convoquessin eleccions. Al llibre admets que no va ser gaire influent. Els periodistes encara tenim influència?

L’ego és un dels grans mals del periodisme, i ens creiem més importants del que som. Això afecta especialment la premsa tradicional. Els grans diaris són com els personatges d’El Sisè sentit, que estan morts però no ho saben. Tot ha canviat. Les grans capçaleres ja no tenen el monopoli de la informació perquè han sorgit mitjans digitals, però han de simular que segueixen sent influents per rebre diners del poder.

En el periodisme hem de ser nostàlgics del cas Watergate, en què un president dels Estats Units va caure gràcies a dos periodistes, o hem de tenir il·lusió perquè encara tenim força per fer coses així?

Crec que el periodisme serà rellevant i que seguirà comprometent el poder. Hem de recuperar l’essència del millor reporterisme. En els últims anys hem prioritzat la quantitat davant de la qualitat. Hem de diferenciar-nos amb investigació i amb històries que interessen a la gent.

Vas néixer a Barcelona però fa anys que en vas marxar.

Hi vaig viure fins als 13 anys. Entenc el català i en parlo una mica, però em fa una mica de vergonya (riu). Quan estudiava es feia català a les escoles, però era una assignatura que tenia dues hores lectives a la setmana. En aquella època podies viure a Barcelona sense aprendre el català, una cosa impensable avui dia.

L'autor d''El Director', David Jiménez. | Jordi Play

L'autor d''El Director', David Jiménez. | Jordi Play

On vivies?

A diverses zones, perquè vivíem de lloguer. Vaig marxar abans que Barcelona es convertís en la ciutat a la qual tothom hi vol anar, que va ser després dels Jocs Olímpics. Es va fer una regeneració de la ciutat, i em posaria trist que es revertís. En ocasions sento que la ciutat s’ha degradat, però no vull fer una valoració amb només unes visites. Amb la gent que parlo tenen la sensació de decadència.

Què penses quan tornes a la ciutat?

La nostàlgia s’apodera de mi. Hi conservo amics, com ara els germans Corretja. De petit jugava amb ells al Club Tenis de la Salut, amb els Corretja i amb Sergi Bruguera. Tinc molts bons records d’aquella època. I també de la Catalunya que no estava fracturada. Quan torno sento nostàlgia, però alhora m’entristeix el que ha viscut el país, que la gent no es parli o que no s’accepti que l’altre pensi diferent. Això afecta a les dues parts. En els pròxims anys s’haurà de fer esforç per dialogar, i Catalunya és una terra fantàstica caracteritzada per la tolerància.

Segueixes l’actualitat de Barcelona?

Sí, em va sorprendre molt la mort de l’alt càrrec de Corea del Sud després de patir una estrebada. Trobo que el centre del a ciutat, a més, s’ha convertit en un circ i ha perdut personalitat. L’èxit de Barcelona com a destinació turística té una contrapartida, i és que alguns amics que viuen aquí em diuen que no volen anar a algunes parts de la ciutat. L’han cedit als turistes i ja no ho consideren Barcelona. Això es nota molt més aquí que a Madrid.

Quin paper hem de tenir els periodistes en la crisi d’inseguretat a Barcelona?

El periodisme ha d’informar de les coses que preocupen a la gent. El deure està en informar-se i en no quedar-se en el títol, sinó intentar explicar d’on ve el problema, quines solucions hi ha i pressionar els polítics perquè les apliquin. Cal estar en contacte amb els problemes del carrer. Quan vaig a sopar amb els meus amics barcelonins sempre acabem parlant de la inseguretat de la ciutat.

"Feia 20 anys que no prenia vermut, però el Miró està boníssim"

L'exdirector d'El Mundo tasta el vermut Miró abans de començar l'entrevista al bar Elisabets. "Està boníssim", diu, per després reconèixer que feia molts anys que no prenia vermut. Aprofita els moments previs a l'entrevista per donar petits glops al got de Miró, i bromeja perquè no vol anar "perjudicat" a les entrevistes que li queden al llarg del matí.

Es troba en un moment de promoció de l'edició del llibre en català i aprofita els dos dies que està a Barcelona per fer entrevistes. Explica que el vermut Miró ha estat una bona forma de reprendre el costum de beure vermut, després d'uns 20 anys que no en bevia. 

"Fa temps que no tinc el costum, però potser el recupero", diu abans de marxar.

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?