Eva Baltasar: "Les festes com Sant Jordi ajuden a definir un país"

L'autora d'un dels grans èxits de la narrativa catalana de l'any passat, 'Permagel', celebra aquest dimarts el seu segon Sant Jordi signant llibres

Eva Baltasar (Barcelona, 1978), és l'autora d'un dels grans èxits de la narrativa catalana recent. La seva primera novel·la, Permagel (Club Editor), va ser Premi Llibreter i un dels més venuts en català per Sant Jordi del 2018. Continua entre els més llegits, mentre la traducció al castellà ja va per la cinquena edició i aviat sortiran les traduccions al francès, a l'italià i a l'anglès. Aquest dimarts encara el que serà el seu segon Sant Jordi amb cua de lectors per signar llibres mentre escriu dues novel·les més, Mamut i Boulder. Encara no té clar quina sortirà abans, ni quan. Totes dues formaran un tríptic amb Permagel. També estaran protagonitzades per una dona i la veu serà en primera persona.

Sabies que demanar en préstec ’Permagel’ a les biblioteques de Barcelona és un desafiament? Hi ha llista d’espera permanent. 

No ho sabia! Sí que m’hi he trobat als clubs de lectura de les biblioteques, que els costa tenir-lo.

T’has acostumat a aquest èxit?

Va ser sorprenent al principi. Un llibre sobre una lesbiana amb idees suïcides, a qui havia d’interessar? Ara sé que agrada i com que he anat a clubs de lectura sé el perquè. Em diuen que hi troben una veu molt honesta. La protagonista reconeix que menteix molt per sobreviure, però de cara al lector es despulla. És una novel·la molt íntima en una primera persona que sona molt honesta. I no és que s'identifiquin amb el personatge, però sí que moltes de les coses que pensa ella el lector diu ‘ostres, això és una cosa que jo penso i que no solc compartir’. Veure-ho escrit fa que s’hi identifiquin. I altres lectors diuen que potser l’argument no els interessava tant però els agrada com està escrit. Això m’afalaga perquè hi he treballat molt el llenguatge. Jo vinc d’escriure poesia fa quinze anys i busco la bellesa de les frases, el ritme…

No et demanaré que expliquis què és permagel, que ja ho has explicat moltes vegades. Però ara el que hi ha permanent i difícil de perforar no és una capa de gel sinó l’èxit del llibre. Serà molt difícil traspassar aquesta barrera amb les dues novel·les que prepares?

No ho sé. En tot cas, jo intentaré escriure com vull, no pensant en els lectors. Almenys tindré la tranquil·litat d’haver fet el que crec que havia de fer. La resta ja no depèn de mi. Quan vaig acabar Permagel, vaig dir: ‘Vull seguir escrivint narrativa’. Perquè m'havia interessat molt escriure en primera persona, una dona explicant la seva història. Vaig decidir fer-ne dues més en una clau semblant per tractar els temes de la parella i la maternitat, que a Permagel, que parla més de la supervivència enmig de la societat, surt de manera tangencial.

Vaig decidir que es dirien Mamut i Boulder, que també és un terme geològic per referir-se a una gran pedra enmig del desert o del mar, aïllada. Són dues paraules que com a metàfores m’agraden i tenen una sonoritat molt bonica. M’hi vaig posar amb Boulder. Vaig fer una llarga redacció. Ja tenia la novel·la gairebé escrita i me’n vaig adonar que no m'agradava tant com Permagel. I la segona novel·la m’havia d’agradar com a mínim tant com la primera. O sigui que la vaig estripar. Bé, escric amb ordinador. Vaig esborrar el document i vaig tornar a començar.

Totalment?!

Només vaig salvar una frase.

I no la podies deixar en una carpeta?

Per què? Començo de nou. És cert que jo soc molt així, a vegades m’he penedit d'haver llençat coses. Llibres que tenia i altres coses. El cas és que la vaig deixar i vaig començar Mamut, que sí que és una novel·la que m’agrada molt. No està acabada perquè ara li convé reposar. La vaig deixar i vaig començar de nou Boulder. I ara sí que ha sortit una protagonista que n’estic enamoradíssima, que m'agrada més que la de Permagel fins i tot. 

I quina diferència hi ha entre la ‘Boulder' nova i la que vas estripar?

La que vaig estripar ni me'n recordo! També tractava el tema de la parella, però de manera molt diferent. Ara parla de la parella i de la maternitat. Encara l'estic construint i va endavant i endarrere, pot canviar.

"Ja tenia la novel·la gairebé escrita i me’n vaig adonar que no m'agradava tant com Permagel. O sigui que la vaig estripar"

A 'Permagel' un dels temes és la família, que surt bastant mal parada. Tens una visió crítica de la família?

Tinc una visió bastant crítica de la societat i la família tradicionalment n’és un dels pilars. Hi ha famílies que reprodueixen patrons. Això fa que la gent pateixi molt i la protagonista de Permagel pateix l'entorn en general: social, laboral i familiar. Podria tallar amb la família i fer la seva vida, però no ho fa. Manté el lligam i el pateix.

La mare és especialment castradora.

Controladora, castradora. Pot semblar un extrem, però m'he trobat lectors que m'ha dit que descriu la seva mare perfectament. Un dia vaig dir una frase que va sortir una mica de context en un titular, “totes les mares són una mica tòxiques”. Però és cert, tot els pares i mares són una mica tòxics, jo també soc mare i també en soc. Per descomptat, intentes fer el millor pels teus fills, però som tòxics en el sentit que no pots evitar educar traspassant pors, ràbies, frustracions. I la mare de Permagel és especialment tòxica. Tampoc la veuria com a culpable absoluta. També és víctima de la seva pròpia història.

Encara que sigui al final, la protagonista de ‘Permagel’ també entra d’alguna manera en la maternitat…

Ella no vol compromisos ni responsabilitats, però al final ha de prendre una decisió i accepta aquesta responsabilitat, amb dues criatures que li deixen. És el moment en què mor com a personatge. La mato. No se suïcida, però mor perquè s’esquerda una mica el permagel quan decideix obrir-se i oferir amor.

No ho veus com una rendició?

Crec que s’ha de ser molt valent per fer el que fa. Hi ha gent que diu l’humanitza que la redimeix. Però jo estava enamorada d'aquest personatge i admeto que aquest final em fot.

Doncs el vas escriure tu! 

Jo escric cada dia i i no tinc la novel·la al cap. Va haver-hi un dia que vaig descobrir que tenia una mare i que era força controladora. Ho descobreixo tot sobre la marxa. Sí que va arribar un punt que veia que m’acostava al final, i de cop la història se'm va tancar sola. No va ser premeditat.

Això no vol dir que les totes les teves novel·les hagin final de tenir un final impactant, com 'Permagel'?

No en tinc ni idea, els finals no estan escrits.

"Tots els pares i mares som tòxics en el sentit que no pots evitar educar traspassant pors, ràbies, frustracions"

Barcelona és un rerefons discret però que té un paper a 'Permagel'.

L’entorn, Barcelona, defineix la protagonista del llibre. Ella fa servir la seva capa de permagel per aïllar-se i protegir-se d’un exterior que troba agressiu. I la ciutat forma part d'aquest exterior. A les grans ciutats la societat eclosiona. Hi ha moltíssimes històries i un personatge solitari com el de Permagel pot donar més joc.

Tu vas néixer a Barcelona però no hi vius.

Vaig marxar de petita i em vaig criar a Vilafranca. Després vaig fer allò tan típic de tornar-hi als 18 anys per estudiar i m’hi vaig quedar uns anys. Però després vaig tenir la meva primera filla, als 24 anys, i vaig marxar a la Catalunya rural. Després, la parella i una altra filla em van portar a buscar un poble no tan petit, amb tots els serveis i una xarxa social que permet que les criatures als 10 anys tinguin certa autonomia amb seguretat. Crec que Barcelona pot arribar a ser bastant hostil amb criatures.

Vas començar escrivint poemaris, en vas fer 10 abans d’entrar en la narrativa. Correspon a moments vitals diferents?

Jo no volia escriure la novel·la. Un dia em vaig trobar a la consulta d’una psicòloga que em va veure molt desestructurada i em va fer escriure la meva biografia. Aviat em va semblar un rotllo i vaig començar a introduir-hi mentides per fer més interessant la lectura. I em va interessar aquesta veu que mentia. Vaig aparcar la teràpia i vaig seguir escrivint, i em va sortir una novel·la. Vaig descobrir la confluència dels dos gèneres, treballant la novel·la de manera poètica. El fet de crear un personatge i fer-lo parlar m'ha aportat molt a nivell creatiu.

Vas fer teràpia literalment.

Sí, l'escriptura per a mi és catàrtica. Hi ha moltes coses que potser no tenia amics per explicar i les he explicat en un llibre. I m’he quedat molt a gust.

"Vaig començar a escriure novel·la quan una psicòloga em va fer escriure la meva biografia. Aviat em va semblar un rotllo i vaig començar a introduir-hi mentides per fer més interessant la lectura"

El pas a la novel·la continua. Estàs deixant enrere la poesia?

No! Les novel·les que segueixen encara seran més poètiques que Permagel. Treballo encara més el llenguatge. L'obra regalimarà poesia. Espero…

Sempre dius que no ets a les xarxes. És mandra o desinterès personal o hi veus un problema social?

El fenomen s'ha desbocat. Jo el que vull és llegir escriure i estar amb la gent que m'estimo, la meva dona, les meves filles, i prou. Ser a Twitter o Instagram et pren temps. Hi ha gent que ho gaudeix. Jo no.

Ho has provat?

No, però tinc una filla de 16 anys i sé el que és passar-se el dia amb el mòbil a la mà, i no vull això. Jo l’he educat perquè en sigui conscient, ha de fer el seu procés. De moment hi està entregada. 

Quin efecte creus que això pot tenir sobre la lectura com a hàbit? Tanta pantalla, tant impacte breu i curt…

Bastant. Perquè ens falten espais de soledat i la lectura és una activitat que encaixa molt bé en aquests espais de soledat. I ara, amb plataformes com Netflix i les tauleres, la gent ja ni s’endú llibres a la platja.

"Jo estava enamorada del personatge de 'Permagel' i admeto que el final de la novel·la em fot"

Com vius el dia de Sant Jordi, tan comercial i massiu, tan contraposat al teu intimisme? 

És una jornada necessària. Les festes antropològicament tradicionals m'agraden, ajuden a definir un país. Sí que és cert que per a mi la literatura és una cosa molt intimista, però Sant Jordi és un dia en què molta gent viu la literatura, inclosa gent que no llegeix tot l'any. A mi em fa especial il·lusió.

El teu boom va ser l'any passat, amb una novel·la. Devies tenir de cop molta més cua que amb els poemaris.

Va ser el primer Sant Jordi que vaig anar a signar! Amb els poemaris no ho havia fet mai. Era una gran desconeguda. Els poetes en general, en aquest país, que n’hi ha molts i que escriuen molt bé, són uns grans desconeguts.

Per què creus que passa? 

No hi ha tradició de llegir poesia. S’ha de començar de petit. Quin accés tens a la poesia, a l'escola? Tangencialment.

Com pot ser que hi hagi tants poetes si no hi ha lectors? D’on surten?

De sota les pedres, em van dir un dia.

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?