Llibert Ferri: "Espanya i Rússia no han passat pel procés de desnazificació d'Alemanya"

El periodista i excorresponsal publica 'L'ombra dels anys' (Angle Editorial), un repàs per 50 anys de la seva vida i de la història europea

El periodista Llibert Ferri guarda el record d’una història que li explicava la seva mare Pilar. El 25 de gener de 1939, el dia abans de la caiguda de Barcelona, la seva mare carregava un sac de llenties pel carrer Mallorca que havia agafat d’un magatzem abandonat per un republicans que estaven en desbandada. Aquella història, i moltes altres que li explicaven a casa seva pel seu afany de saber coses, van quedar gravades a la seva memòria. I ara en recull moltes a L’ombra del anys (Angle Editorial), que combina amb les seves tres dècades d’experiència com a corresponsal de TV3 a l’Europa de l’est. Des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona fins a la caiguda del mur de Berlín i l’ensorrament del comunisme, el relat de Ferri reivindica la seva vida i la dels seus alhora que explica bona part dels fets que han marcat la Història d’aquests 50 anys.     

Com a periodista, et dediques a explicar les històries dels altres. Com ha estat escriure un llibre tan lligat a la teva vida personal i a la teva família?
Quan em vaig plantejar escriure aquest llibre tenia molt clar que volia que hi sortís la gent que estimo, els meus pares, la meva família, el meu barri i també Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa perquè tot forma part de qui sóc. Però una cosa és quan t'ho planteges i una altra quan estàs escrivint i estàs tocant, removent i sacsejant les teves pròpies emocions, els teus records. Aleshores t'adones que no és tan senzill i comences a tenir problemes amb tu mateix.

Portava tres o quatre capítols i em vaig preguntar si realment valia la pena continuar. Tenia dubtes i em qüestionava si valia la pena parlar de la meva gent, del meu país. Quin sentit té? No sabia fins a quin punt estava fent un esforç de creativitat, però potser el que estava fent era una paròdia de la creativitat. Per mi la Literatura s'escriu en majúscules, igual que la Història. Com que no sóc ni escriptor ni historiador, temia que pogués ser una impostura.

Què et va fer decidir, doncs?
Va ser una cosa gradual. A banda d'escriure sobre la meva família també volia parlar de gent interessant que he conegut a la meva vida, com l'Antoni Vila, membre de la guàrdia personal de Lluís Companys, i la seva dona Antonia, que era neboda de José Giral, el president republicà que va substituir Santiago Casares Quiroga i qui va donar l'ordre de repartir armes entre la gent després de la sublevació militar. Eren veïns nostres a la Barceloneta. Aquesta era la mena d'històries que jo estava acostumat a explicar i durant un temps vaig pensar si no seria millor oblidar-me de mi mateix i dels contextos.

Tenia moltes notes escrites i era un projecte que havia deixat i recuperat diverses vegades al llarg dels últims anys. Escriure sobre un mateix és complicat i va ser la meva editora, la Rosa Rey, la que em va animar a seguir. Havia abandonat la primera persona precisament per distanciar-me del personatge. Tenia por d'entrar de ple en el relat. Quan ja portava tres quarts del llibre vaig veure que s'aguantava millor del que pensava, però no vaig deixar de tenir dubtes. No ha estat fins ara, que ja està publicat, que em rellegeixo el llibre i que li veig els mèrits que pot tenir. M'ha fet patir molt (riu).

Veure tot el camí recorregut et fa veure que tens molt passat i, per tant, poc futur

Escriure sobre tu mateix t'ha tocat l'ànima?
Recuperes molts records, anècdotes que quedaven molt lluny, i això en un moment et dona vida, però al mateix temps, quan passa una estona o passen uns dies i t'ho tornes a mirar, veus tot el que has fet i t'agafa una mica de vertigen. Estàs llegint històries que et van passar fa 50 anys! Això vol dir que t'estàs morint. La idea de la mort la tens molt més present quan fas una retrospectiva. Sempre he tingut molt present la mort, sóc realista, però no d'una manera tan intensa. Veure tot el camí recorregut et fa veure que tens molt passat i, per tant, poc futur.

La Guerra Civil i la postguerra van deixar moltes cicatrius, com ho vas viure a casa teva?
Veient-ho amb perspectiva, crec que he tingut sort perquè hi ha moltes famílies a qui ha costat molt parlar de la guerra i de la postguerra. Aquest silenci ha sigut traumàtic i ha fet molt mal. I aquest silenci encara continua. Tampoc vull dir que estiguéssim tot el dia parlant de la guerra. La meva mare no tenia problemes per parlar dels bombardejos, del que patien dia a dia. Una de les històries que tinc més gravades és la meva mare Pilar, amb 23 anys, arrossegant un sac de llenties pel carrer Mallorca un dia abans que els nacionals entressin a Barcelona.

Tot el que m'explicaven ho retenia. Les coses eren així. Hi ha gent que no ho vol recordar o li fa nosa recordar d'on venim. No vaig tenir gaires problemes per anar rascant. Ja es manifestava un cert esperit periodístic i anava escrivint coses, després les deixava en un calaix i les recuperava anys després. Com deia, la idea inicial era fer un llibre de relats.

La Barceloneta està a Barcelona, però podria estar a Tegucigalpa, a Managua o a Buenos Aires

Quins records tens de la Barceloneta quan eres petit?
La Barceloneta era un barri de barreja. El seu origen és complicat. Per construir la ciutadella militar després del 1714 van haver d'enderrocar una quarta part de Barcelona i una part de les famílies desallotjades van ser traslladades a barraques a l'illa de Maians. El 1753, un capità general, el Marquès de la Mina, va projectar el futur barri i per això la Barceloneta té una estructura urbanística militar. La Barceloneta està a Barcelona, però podria estar a Tegucigalpa, a Managua o a Buenos Aires perquè té un traçat molt semblant al de les noves ciutats americanes del segle XVI. Allà hi va anar gent migrant en el sentit més ampli de la paraula: refugiats, immigrants de Catalunya i d'altres parts d'Espanya. Per això tenia aquella barreja.

Era un barri militar. Hi havia dues casernes i el meu avi va conèixer la meva àvia quan estava fent el servei militar a la Barceloneta. Ella vivia a la casa del davant. És un barri on hi ha molta barreja, tant de catalanoparlants com de castellanoparlants. Per això mai he tingut problemes amb les dues llengües. Vaig prendre consciència de la diferència quan vaig anar a l'escola i vaig veure que el català era una llengua per l'hora del pati. A classe no el podies parlar perquè et cridaven l'atenció.

Abans comentaves el tràngol que suposa explorar els teus records. Les ciutats també tenen memòria. Què et sembla el monument que han inaugurat al Camp de la Bota, que també surt al teu llibre?
Al Camp de la Bota van afusellar moltíssima gent. Era el so que sentien molts veïns de bon matí. No vull entrar en el fons estètic o artístic del monument, però evidentment està bé que es recordi. És important fer aquest exercici de recuperació de la memòria més enllà del resultat, que sempre és opinable. És com preguntar si t'agrada el monument a Macià que hi ha plaça Catalunya. Mai m'ha agradat massa, però alguna cosa s'havia de fer conservar la seva memòria.

Llibert Ferri ha estat corresponsal de TV3 a l'Europa de l'est durant 30 anys / Jordi Play

Llibert Ferri ha estat corresponsal de TV3 a l'Europa de l'est durant 30 anys / Jordi Play

Perquè costa recuperar la memòria històrica?
Qualsevol exercici de memòria històrica implica enfrontar-te amb els teus propis fantasmes, però en realitat cal anar al fons de la qüestió per trobar-hi la resposta. I això serveix tant per l'Estat espanyol com per la Rússia de Putin: els crims de la guerra no estan resolts ni estan totalment memoritzats. Continua havent-hi greus problemes perquè el règim que tenen actualment està liderat per un excap del KGB i això fa que hi hagi una línia directa que uneix el KGB amb les antigues policies polítiques soviètiques, que van cometre tota mena de crims. És un tema que no s'ha solucionat perquè hi ha molta gent que, malgrat no agradar-li el comunisme, tampoc no vol entrar en el tema.

No es vol remenar massa el passat doncs?
Tant en la qüestió russa com en l'espanyola hi ha una barreja de silenci, ignorància, indiferència i resignació que fa que la memòria no s'estigui recuperant. Per què? Perquè ha passat massa temps. Entre una cosa i una altra, han passat 40 anys de dictadura i 40 més de transició democràtica. S'hauria hagut d'abordar el 1976 o el 1977 i no es va fer. Estem pagant les conseqüències no haver aprofundit.

Tot va lligat a les estructures del poder. No és només on estan enterrats, on van ser assassinats, quan i com, sinó que has d'entrar en el qui i després en el perquè. I aquí és quan comences a veure interessos de tota mena, tant ideològics com econòmics. Espanya i Rússia no han passat pel procés de desnazificació d'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. I això és bàsic.

Hi ha una connexió entre els aparells de l'Estat franquista i les institucions democràtiques espanyoles

Espanya és un estat que no s'ha espolsat les restes del franquisme?
Hi ha una connexió entre els aparells de l'Estat franquista i les institucions democràtiques espanyoles. Es va construir una façana constitucional, però darrere encara viuen els aparells d'Estat franquistes que, en els moments clau, marquen què s'ha de fer. És el que estem vivint ara amb els aparells judicials, policials i econòmics. I no té una solució màgica. Quan Calvo Sotelo va fer la seva primera conferència de premsa després del 23-F, un corresponsal li va preguntar i afirmar al mateix temps: "Vostè és conscient que començarà a presidir un govern en una democràcia vigilada?" Crec que la democràcia espanyola continua estant vigilada per aquests aparells d'Estat i els seus interessos.

Al llibre comentes un episodi similar amb Felipe González just abans de la caiguda del mur. Llavors var vaticinar un retorn de la dreta radical, sobre a l'est d'Europa. I ara sembla que s'acosta el moment. Hem d'estar preocupats?
No tinc una bola de cristall, clar. Marx deia que si la història es repeteix, allò que va ser tragèdia o drama esdevé farsa. El món experimenta canvis dels quals ja no hi ha marxa enrere. No dic que estiguem davant d'una farsa, però és un procés de resistència de certs sectors ideològics i econòmics que volen aferrar-se al seu poder i vestir-lo de manera aterridora per mantenir els seus interessos. Ja no poden omplir vagons de jueus o de refugiats de Síria per exterminar-los o abocar-los al mar de Màrmara. Tampoc poden combatre els nivells de força i presència de la dona a la societat, ni el moviment LGTBI. És més fruit de la por al canvi que de la convicció que es pot recuperar el feixisme dels anys 30. No veig que hi hagi recorregut. Salvini, Le Pen i Alternativa per Alemanya han intentat posar-se d'acord, però no poden.

Potser no arribaran a conquerir Europa, però partits com Vox poden condicionar molt la política nacional.
Vox pot condicionar les polítiques, però en la mesura amb què s'acosti als 40 escons i pugui competir amb Ciutadans, el panorama de la dreta grinyolarà per si mateix. És una mica el mateix que va passar amb el Movimiento Nacional, que es va descompondre i van anar sorgint els diferents partits polítics del panorama espanyol, sobretot el PP i alguna part del PSOE. Ara tot això s'ha tornat a descompondre. El bipartidisme ja no existeix i ens trobem davant d'un tauler de joc que està preparat per jugar al parxís i les fitxes han mutat a peces d'escacs. Hi haurà greus problemes de joc polític. No ho hem vist tot.

Una altra de les històries que expliques és la retransmissió a TVE de la primera obra de teatre en català. Com es va viure a casa teva?
Es va viure com una recuperació. Va ser l'octubre de 1964 i van triar La ferida lluminosa, de Josep Maria de Segarra. Va ser com quan l'any anterior una cançó catalana va guanyar el Festival de la Canción Mediterránea. Vam estar una hora i mitja en silenci veient l'obre. Aquestes coses es vivien molt profundament perquè eren els primers indicis de què alguna cosa s'estava movent en el món de la cultura des del final de la Guerra Civil. Edicions 62 ja feia un parell d'anys que existia, però aquell moment es va començar a normalitzar el català en els mitjans de comunicació de masses.

Si ara arribés a governar una coalició de PP, Cs i Vox, indubtablement intentarien carregar-se la immersió

Sent de la Barceloneta, explicaves que la dualitat lingüística ha format part de la teva vida i mai ho has viscut com un problema. Tenim un problema a Catalunya?
El català és una llengua perseguida, que van intentar erradicar i no ho van aconseguir. Això ho seguim tenint al cap, però al dia a dia, la gent, fins i tot els castellanoparlants i les persones que no sobiranistes ni independentistes, el seguiran utilitzant passi el que passi. El problema poden ser els atacs per part de l'Estat. Si ara arribés a governar una coalició de PP, Cs i Vox, indubtablement intentarien carregar-se la immersió, imposar el castellà com a llengua vehicular i deixar el català com a llengua subsidiària. Es pot fer en aquests moments? En un món on les xarxes socials ho arrosseguen tot, no ho acabo de veure possible, però potser estic molt equivocat.

Molts polítics fan de la llengua una arma llancívola. Es fa massa demagògia?
Mira merder que es va muntar per la llengua que es va fer servir al debat de La Vanguardia! El problema real el tenia La Vanguardia, que tenia molta por que Cayetana Álvarez de Toledo denunciés que no entenia ni parlava el català i que no podia debatre en aquelles condicions. Al final la nota discordant va ser la Laura Borràs. Jo hauria fet el mateix que ella. Veurem que passa amb la resta de debats a les televisions públiques. Hi ha ganes de muntar bronca i ja sabem què buscava el PP amb aquesta candidata. És com el que passa amb Manuel Valls. Sabem que no és veritat el que diu. Forma part del seu joc. Els que hem viscut la persecució d'una llengua sabem com és estar en una escola i que et diguin que l'endemà no es pot escoltar una sola paraula de català a classe perquè vindrà un inspector. Això sí que és terrible.

Després d'haver escrit un llibre tan personal, tornaràs a la crònica?
Més endavant sí. El que m'agrada és la crònica i el relat literari. Tinc un llibre, Dies de roig i vermell, que bàsicament són relats curts on parlo de diferents perfils de gent de Rússia i d'Europa de l'est que els enganxa la caiguda del comunisme, de com viuen aquella catàstrofe social en l'àmbit personal. És un periodisme literari, de ficció, que m'agrada molt i realment és el que se'm dona bé. Com he dit al principi, la Literatura s'escriu amb majúscules i el que no faré és ficar-me allà on sé que no puc donar la talla, seria com fer una paròdia creativa. Hi ha gent que està dotada per escriure Literatura, però em vull dedicar allò que sé fer.

Més informació
Comentaris (4)
Es pot saber... Fa 2 mesos
... perquè feu perdre el temps als lectors animant-los a enviar comentaris que després no publiqueu?
Error Fa 2 mesos
Rússia sí que va passar un procés de desnazificació: va ser la gran guerra pàtria, com en diuen ells, aquí dita la Segona Guerra Mundial.
Altres casos Fa 2 mesos
Alemanya, Japó, Itàlia i els altres països de l'Eix van passar un procés de depuració de responsabilitats molt intensa i extensiva després de la Segona Guerra Mundial. Anys després foren els dels miracles econòmics alemany, japonès, italià i fins espanyol. Els que no van passar una depuració de responsabilitats foren els Estats Units, Regne Unit, França, Xina i els altres països aliats vencedors.
Alt empordanès Fa 2 mesos
"... sabem com és estar en una escola i que et diguin que l'endemà no es pot escoltar una sola paraula de català a classe perquè vindrà un inspector". Jo sé com és estar primer en una escola "nacional" i després en un institut públic i no poder parlar una sola paraula de català a classe durant 13 anys, del curs 1961-62 al curs 1973-74 (COU). Al darrer any, el professor d'història de COU, català i empordanès, es va negar a contestar-me una pregunta acadèmica perquè em vaig adreçar