Quatre metres d’alçada, 2,5 d’amplada i un pes total aproximat d’uns 300 quilos. Aquestes mesures corresponen a les característiques de la porta principal del Centre d’Arts Santa Mònica, el “pacient” que ara és en mans d’un taller de restauració de Gràcia. La missió és polir-la i tenir-la a punt l’1 de desembre per tal que posteriorment sigui recol·locada al seu lloc originari com a accés a l’edifici de La Rambla. Els marcs s’hauran d’afegir in situ.
Tal i com explica al TOT Barcelona la Cristina Ruiz, restauradora de Vell Món juntament amb el seu germà José María, el pes i les dimensions de l’estructura van obligar a transportar-la en un camió de deu metres amb les tres peces desmuntades (les dues fulles més la tarja circular que hi ha al damunt) i descarregar-les per mitjà d’una grua.
“La part de dalt es troba en un estat molt pitjor del que pensàvem”, indica, motiu pel qual s’ha descartat afegir-hi uns empelts de fusta. L’aigua ha podrit aquesta estructura, que no anirà a un museu sinó que té un funcionament intens i diari -es desplaça de manera lateral i no com una porta estàndard atès que les antigues frontisses ja no hi fan servei-, i això provoca que els restauradors hagin de construir tres peces noves en aquesta part superior, amb una xapa de zinc que les protegeixi. La Cristina calcula que les portes tenen una antiguitat d’uns 200 anys i escaig.
L’exposició a la intempèrie, motiu de la degradació
Els elements de desgast són els inherents a la simple exposició a la intempèrie: sol, calor, fred i pluja. La portalada es va construir amb pi de melis, una fusta molt comuna a Catalunya que s’utilitza per a les bigues dels sostres. Sortosament, no hi han trobat corcs vius i això estalviarà la intervenció de l’autoclau, un dispositiu que usa vapor d’aigua a alta pressió i temperatura per anul·lar els microorganismes.
La minuciosa tasca d’artesania consistirà, primer, en anar rascant per treure tota la pintura de les dues fulles i més endavant aplicar-hi el vernís pertinent. En alguns llocs caldrà incorporar-hi fusta i, en d’altres, agregar-hi pasta. La Cristina i el José María, amb tres dècades de bagatge en l’àmbit de la restauració -bàsicament a còpia d’encàrrecs de particulars o per antiquaris, és la primera vegada que en reben un de la Generalitat-, hi dediquen vuit hores diàries per bé que tenen un compromís adquirit previ amb dues peces dels cinemes Maldà de Barcelona (un mirall i una consola daurada) i han d’anar combinant ambdues tasques.
Cap restauració representa una garantia indefinida però la Cristina subratlla la importància d’una fitxa de manteniment i de la feina preventiva, que en aquest cas seria actuar abans que el vernís es torni a degradar. El repte no els espanta però tampoc s’hi poden entretenir atenent el termini. “Ens fa il·lusió però suposa molta feina, ja la gaudirem quan l’hàgim acabat. Està bé que ens tinguin confiança però no volem reconeixements ni res semblant perquè estem exercint un ofici i ja està”. Anteriorment també van ser els encarregats de restaurar la Casa Puig i Cadafalch d’Argentona, edificació modernista declarada bé cultural d’interès nacional.
Proposta artística per fer visible el ‘sensellarisme’
Aprofitant que l’estructura de ferro de la portalada ha quedat temporalment buida, el Centre d’Arts Santa Mònica hi ha dut a terme una intervenció artística. Concretament, diversos usuaris del taller ocupacional d’Arrels Fundació l’han omplert de missatges per reivindicar el sensellarisme en una iniciativa sorgida de l’estudi d’arquitectes Leve. Els escrits s’han inclòs en les lletres del lema principal ‘Homeless go home’.
Aquest projecte també posa en dubte la presència de determinats elements arquitectònics que Arrels Fundació considera hostils, atès que dificulten o impedeixen que les persones sense llar puguin dormir al carrer.
