La nostàlgia, el silenci i la tristesa s’ajunten a Memòria. Una història real plena de dolor i sacrifici que explica l’exili d’una dona embarassada en l’època de la dictadura Argentina. La dona, anomenada Nora, va haver d’emigrar a Catalunya i començar  una nova  vida fora de Buenos Aires. Aquesta, va crear la seva nova família a la ciutat barcelonina i  mai ha volgut parlar del seu passat, però aquest comença a veure la llum quan l’Anna, la seva filla gran, enmig d’una crisi emocional decideix emprendre un viatge fins a la capital argentina per descobrir qui és ella i quin és el seu passat.

Aquesta història real és un muntatge de caràcter autobiogràfic escrit i interpretat per l’Anna Gonzalvo i dirigit per l’Aleix Fauró que es troba al Teatre La Badabadoc (carrer de Quevedo) fins al 22 de novembre. L’obra és la primera dramatúrgia de Gonzalvo i en ella trobem dos monòlegs fusionats: la mare durant el cop d’estat de 1976 i la filla en l’actualitat. Un obra que no deixarà a ningú per desapercebut i que posa a l’espectador la pell de gallina en tot moment.

L’Argentina sempre ha sigut un tema tabú a casa de l’Anna, però quan aquesta decideix marxar a Buenos Aires tot canvia. L’Anna decideix deixar a la seva parella després de set anys junts i la seva feina com a cambrera. Una vegada travessat l’oceà, la protagonista d’aquesta història arriba a casa del seu avi, el qual es troba a la residència. Allà hi troba objectes completament desconeguts per a ella i un parell de cartes d’una dona anomenada Noemí. Mentre l’Anna investiga qui és la dona de les cartes, comença una amistat amb un dels seus veïns i també va a visitar al seu avi a la residència.

A poc a poc va descobrint informació del passat de la seva família, però no acaba de lligar fils, fins que rep la trucada de la seva tieta Cristina per assistir a la marxa del 24 de març a la “Plaza de Mayo”. Aquesta li donarà les respostes que ella tant desitjava. Llavors una vegada a la plaça, l’Anna demana a la seva tieta quin és el passat de la seva mare i aquesta li explica entre llàgrimes que la seva mare havia sigut una guerrera i una dona molt forta.

La Nora militava en un partit d’estudiants de Belles Arts a la universitat i aquesta es va haver d’exiliar embarassada perquè el seu sogre la va delatar. Per aquest motiu es va haver de canviar el seu nom de Noemí a Nora i desaparèixer de Buenos Aires. Una història que demostra la força i el patiment que ha hagut de viure la mare de l’Anna.

Pel que fa a l’attrezzo, trobem una sala blanca acompanyada de colors càlids. Aquesta sala, la veu de l’autora i el poder de la imaginació de l’ésser humà transporta al públic a casa de l’avi de l’Anna, a la residència, al terrat i als carrers de Buenos Aires per on passeja la protagonista. S’ha de dir que un element molt important és la ràdio que es troba enmig de la sala perquè aquest mitjà dona lloc a què el públic entengui en quins moments de l’obra es parla del passat i de la vida de la Nora a través dels àudios que s’escolten. Aquests àudios mostren l’època de la dictadura imposada per Jorge Rafael Videla, Emilio Massera i Orlando Agosti i parlen de com havien de viure els argentins, sobretot els estudiants o la gent més radical les quals havien de fugir perquè no les matessin o les fiquessin a la presó.

Cal destacar el final de l’espectacle on l’Anna dedica unes paraules i fa referència a les mares de la “Plaza de Mayo”, les mares dels nens desapareguts que donaven voltes i voltes per la plaça per reivindicar-se i manifestar que volien al seu fill de tornada a casa. Aquestes dones portaven un mocador blanc al cap com a símbol dels bolquers que portaven els seus fills. L’Anna explica al públic que si la seva mare no s’hagués exiliat l’haguessin matat i tret a la seva filla, és a dir, a ella. També explica que per sort es van poder identificar més de cent nens robats, però que el dolor i el patiment d’aquelles dones que els hi van robar als seus fills només acabats de néixer és per sempre.

L’Anna demana al públic que quan aquests escoltin “familiars de companys detinguts i desapareguts”, ells diguin “present” i quan escoltin “ara” diguin “sempre” per recolzar des de lluny, a tota aquella gent que va viure una de les èpoques més doloroses de l’Argentina.

Nou comentari