Si passen pel carrer Princesa, entre hotels i establiments per a passavolants, potser els cridi l’atenció un edifici tancat i barrat amb les finestres del primer pis cobertes de formigó. Al número 37 hi ha un casalot del XIX que conserva aquella discreta elegància burgesa de tants edificis d’aquell carrer, que s’enriquí gràcies a la seva proximitat al port i al Born. Res d’especial, pensaran. Segur que aviat l’ensorraran tot per deixar només la façana en aquesta ficció que salva l’atractiu turístic sense perdre beneficis immobiliaris.
Això és el que vaig pensar jo també fins que vaig caure que aquell primer pis tenia una placa de marbre que va penjar l’Ajuntament de Barcelona al 1997. Recorda que en aquella casa havia nascut i hi visqué el prolífic artista Santiago Rusiñol.
En Rusiñol ja té un petit homenatge uns metres més enllà, a la placeta de La Puntual, on el seu bust mira sorneguer l’inacabable l’espectacle de la zona. Aquella plaça, filla del moviment veïnal i de la obertura del carrer Allada vermell, va ser inaugurada al 2001 i es va considerar un just homenatge a l’artista. Però la seva casa natal va quedar en l’abandó a poca distància.
L’any 2006 el grup Ciutathotels, propietari del veí hotel Ciutat de Barcelona, va comprar la finca després d’una subhasta. Va ser llavors quan la propietària de la botiga d’antiguitats Les Liles –que es troba al número 40 del carrer Adelaida García–, va aconseguir salvar in extremis tota mena de material de la família Rusiñol, que els operaris s’emportaven al abocador. García clamà des de llavors perquè l’edifici allotgés una casa-museu de l’insigne barceloní. Però és clar, Rusiñol ja té el seu espai a Sitges. Tampoc cal abusar.
A l’agost del 2011 la Guàrdia Urbana va fer un desallotjament exprés per expulsar la gent que l’havia ocupada. I al 2016 els propietaris van decidir tapiar-la amb formigó, donant-li un aire a frontera berlinesa de la RDA d’allò més chic. El PEUAT i la moratòria de places turístics a Ciutat Vella entenc que dificulta l’ús que tenien en ment els actuals propietaris. I així estem: Amb placa i tapiats. Marbre i formigó alhora.
Es veu que Barcelona necessita més l’Hermitage que no pas Santiago Rusiñol. Ja tenim prou modernisme! Amb Els Quatre Gats i el Cau Ferrat i unes reposicions al TNC, ja fem. Rusiñol coneixia i dibuixà la nostra ànima més íntima, d’una manera precisa i local. Un retrat de l’esperit d’una ciutat que ara es vol negar a sí mateixa: la Barcelona global que malda per oblidar que, abans dels smoothies de quinoa i matcha, vivia del gènero que es despatxava a La Puntual.
1 
