La història de Joan Monrós va restar submergida al fons del mar amb les restes del Titanic fins que va emergir a Barcelona, gairebé un segle després que s’enfonsés el llegendari transatlàntic. Va succeir just després que una germana de l’únic barceloní embarcat en el portentós vaixell morís el 1997: entre els records i les pertinences acumulades a la casa de la dona, la família va ensopegar amb papers i escrits que revelaven detalls que no havien conegut mai abans del seu avantpassat, ofegat en la famosa catàstrofe naval, ocorreguda fa just 110 anys.
“Al buidar el pis, es va poder descobrir una mica més la seva història”, comenta l’historiador barceloní José Luis Muñoz, que s’ha interessat per quina sort van córrer els cinc catalans que van viatjar en el Titanic. De tots ells, només va morir Joan Xavier Monrós Soler, de tan sols 20 anys quan la major embarcació mai concebuda fins aleshores va xocar amb un iceberg quatre dies després de salpar de Southampton i a no molta distància del port de destí, Nova York.
“No se sabia res d’ell però al morir la seva germana, Lluïsa Monrós, una modista de Barcelona, es van trobar telegrames de la White Star Line, la companyia naviera del Titanic; també el full de salari dels cinc dies que li van pagar, postals que havia enviat a la família…”, especifica Muñoz. A més, els descendents van topar amb un secret que el jove tripulant del creuer va amagar als seus familiars. “Sabien que havia dit que s’havia embarcat com a traductor al Titanic però, amb la documentació, es van assabentar que, en realitat, hi feia de cambrer. En aquella època, no quedava gaire bé dir-ho i, per tranquil·litzar la família, va preferir dir que hi anava com a traductor”, relata l’historiador.
Noi intrèpid
El periple que va dur Monrós de ser un adolescent resident a Barcelona a enrolar-se com a treballador del creuer revela que era un noi intrèpid. Primer va mudar-se amb els seus parents des de la capital catalana a París el 1910, amb només 18 anys. L’any següent, ja figurava empadronat a Londres. “Va decidir anar-hi sol, sense la família. Allà va intentar buscar-se la vida, però no va tenir gaire sort. Va anar fent feinetes i sobrevivia”, narra Muñoz.
En la vida de Monrós s’intueix una línia recta que el va dur primer de París a Londres i, poc després, de la capital britànica al Titanic. “Va anar a Londres perquè tenia allà un amic cuiner. Allà es va fer una colla d’amics que eren cuiners i cambrers. Gràcies a ells, i quan veia que no se’n sortia, li van aconseguir una entrevista amb Luigi Gatti, el propietari del gran restaurant de luxe del Titanic”, precisa Muñoz.
Es deia À la Carte i era tan car i exclusiu que no tots els passatgers del transatlàntic es podien permetre sopar-hi, ni tan sols tothom que viatjava en primera classe. “Obria de les vuit a les 11 de la nit i només els més rics del Titanic podien pagar el que costava”, apunta l’historiador.
En aquell ambient sumptuós va trobar un forat el barceloní, que va convèncer Gatti perquè el reclutés, tot i que mai no havia servit en cap restaurant. Malgrat mancar-li experiència, Monrós era més apte que altres per aventurar-se en la travessia: la seva aptitud eren els idiomes. “Parlava català, castellà, francès i anglès. Era un avantatge en un viatge tan internacional”, fa notar Muñoz.
Monrós va ser contractat quatre dies abans que el Titanic llevés àncores. Se li va assignar que s’encarregués dels cafès i dels tes del fastuós restaurant del buc, una feina discreta amb què va embutxacar-se un salari de dos lliures i quatre xelins. No era gran cosa, “però anava a Nova York, on és segur que hagués intentat fer les Amèriques”, assenyala Muñoz. En una de les últimes postals que va enviar va deixar anotat que, ben aviat, li haurien de fer arribar les respostes a la ciutat dels gratacels. El seu anhel, però, va xocar amb la fatalitat que tothom sap.
Atrapat a la tercera classe
“En el moment de l’accident es trobava en un camarot de tercera classe, on eren les habitacions de les 70 persones que treballaven al restaurant”, diu Muñoz. De tot aquell personal, només tres treballadors van sobreviure al naufragi.
El tripulant català jugava amb males cartes per salvar-se si s’esdevenia el que va acabar succeint. Li anava en contra el codi d’honor, que deixava sobreentès que les dones i els menors eren els primers en ocupar els bots salvavides. També li perjudicava estar relegat a la categoria dels criats i del servei. “Les vacants que quedessin en els bots salvavides eren pels passatgers de primera o de segona classe. Es trobava amb els últims dels últims”, indica Muñoz.
Identificat al mar
El cadàver de Monrós va ser trobat surant al mar una setmana després del sinistre, ocorregut el 14 d’abril de 1912 i que va saldar-se amb unes 1.515 morts. “Un vapor, el MacKay-Benett, va trobar el seu cos i altres més”, detalla l’historiador.
L’equip de rescat va ressenyar amb escrupolositat tot el que el jove duia a sobre. El mar, indulgent amb els nàufrags, no li va arrabassar ben bé res. “Portava una típica jaqueta creuada de mariner; a sota, portava una camisa de franel·la a ratlles; portava una armilla i portava una samarreta; i portava uns pantalons negres; i portava unes sabates de botó que la part de dalt era de tela; i portava unes monedes a la butxaca, molt poquetes, però unes monedes… I portava una postal escrita per a Londres, per a la seva família”, enumera Muñoz.
Igual que va passar amb altres víctimes en avançat estat de descomposició, Monrós no va poder ser traslladat per rebre sepultura a terra ferma i va ser tornat a les aigües perquè l’engolissin. La seva memòria, però, va ser preservada durant dècades, fins que va reflotar de l’oblit en les golfes d’un pis de Barcelona.
