Roger Pera: "L’Instagram és una nova addicció que farà molt mal"

L'actor i ara també escriptor ha rebut molt bones crítiques amb l'obra 'Papà Mozart' i aviat publicarà el seu primer llibre, 'Exit'

Roger Pera (Mataró, 1973) té un cognom tan peculiar com conegut. Actor, doblador, còmic i ara també escriptor, en Roger ha après a prendre's la vida amb filosofia i, sobretot, amb més calma. La seva addicció a les drogues va significar un abans i un després, tant personal com professional, però ha sabut refer-se i agafar l'embranzida necessària per canviar de rumb i fer coses noves. Ens trobem amb ell a El Viti Taberna, al passeig de Sant Joan, per prendre un vermut Miró i parlar de tot i de res.

Sovint et defineixes com un "servidor de l'alegria". Creus que riem prou?
Més que riure o no, hi ha una cosa que per mi és imprescindible i que hem heretat tots els germans Pera: el sentit de l'humor. La Meryl Streep sempre diu que si vols viure molts anys, protegeix el teu sentit de l'humor. A la vida hi ha moments bons, dolents, difícils, però si te'ls agafes tots amb sentit de l'humor, és collonut. Fer riure a la gent també és un plaer. M'ha tocat fer molts drames, però fer comèdia és molt agraït. Per mi no hi ha res més bonic que una platja buida i un teatre ple.

I a tu, què et fa riure?
[Suspira] Què em fa riure, dius? No sabria què dir-te. Les desgràcies alienes, per exemple, no em fan gràcia. Hi ha gent que riu molt amb això. És curiós perquè de petit no reia mai. No sabia riure. Era un nen que estava al seu món, que treballava des de ben petit i moltes tardes, quan sortia de l'escola per anar a fer doblatges pensava: "Que no em toqui riure!" Els directors s'emprenyaven amb mi perquè no sabia riure. I a sobre a totes les pel·lícules que doblava em tocava riure. Patia molt. No he sigut mai de xerrar massa ni de riure massa, però el sentit de l'humor que no falti.

Consideres que l'humor ha de tenir límits?
En els últims anys amb de vigilar molt amb segons quins acudits fas, sobretot amb el masclisme. Però sóc una persona que no té problemes per canviar el guió. A l'obra Orgasmos, que encara està de gira, vair retallar molts acudits que em semblaven masclistes. Sempre he anat amb compte perquè hi ha coses que no em fan riure gens, tot i que últimament has de ser encara més curós.

Vaig ser un dels primers nens que doblava altres nens. Abans ho feien senyores!

Com vas viure el fet de començar a actuar i a treballar des de tan petit?
Vaig ser un dels primers nens que doblava altres nens. Abans ho feien senyores! Vaig començar amb 9 anys i la primera gran pel·lícula que vaig doblar va ser la Princesa Prometida, fent del nen a qui expliquen el conte. Steven Spielberg em va enviar una carta d'agraïment després d'escollir-me per doblar Christian Bale, que llavors tenia 11 anys. Quan ets petit i vas al cine i escoltes la teva veu és molt xulo.

Vas haver de renunciar a moltes coses?
Gaudia molt amb el que feia. És cert que no vaig anar mai a jugar a futbol a les tardes amb els amics. L'època que estava apuntat a judo em vaig quedar al cinturó groc o al taronja. És que no només feia doblatge, sinó que era el noi per a tot del Teatre Romea, que en aquell moment era el centre dramàtic de Catalunya. Quan necessitaven un nen sempre m'agafaven a mi. Tenia una professora que m'acompanyava a tot arreu. M'ho passava teta perquè em cuidaven molt i m'encantava que m'elogiessin, que li diguessin als meus pares com de bé ho feia. Suposo que d'aquí va sorgir una mica aquesta necessitat de rebre bones crítiques. M'alimentava dels comentaris positius del meu entorn, dels aplaudiments del públic. A vegades l'èxit et puja al cap.

Però no tot pot ser elogi en aquesta vida. Com gestionaves els teus fracassos?
Va ser més un problema de gran. Ser actor és una professió que va molt lligada a la frustració. Per cada sí que et diuen, reps molts més nos. Fas càstings i no et truquen. O t'agafen en un primer moment però després la productora prefereix buscar algú amb un perfil molt concret o que tingui renom a dins del món de la televisió. Al teatre també passa el mateix. Abans anava a veure una obra i pensava: "Aquest paper seria perfecte per a mi". I em frustrava. Durant un temps volia estar a tot arreu i fer-ho tot. D'aquí van sorgir els meus problemes, però he après a conviure amb aquestes situacions i he après a valorar el que faig.

Caldria donar més importància a la gestió de les emocions?
Sempre dic als meus alumnes de doblatge que ser actor és molt senzill. La bioquímica, l'astrofísica o les matemàtiques són disciplines realment complicades. Ser actor consisteix a jugar, a fer-te passar per qui no ets, a disfressar-te d'algú altre, com quan de petit jugaves a pirates o a vaquers. De petit volia ser músic i ara, sent actor, he tingut l'oportunitat de reencarnar Mozart, el millor músic de tots els temps. El més difícil de ser actor és quan no ets a dalt de l'escenari, quan tens èpoques amb poca feina i ho trobes a faltar. És tan diferent del que fa la resta de la gent.

Quan es va fer pública la teva addicció a les drogues, et vas sentir alliberat o traït?
Em va anar molt bé perquè va ser quan vaig decidir canviar la meva vida. Tenir aquest problema m'ha permès canviar la meva manera d'entendre les coses i a gaudir més del que faig i del que tinc.

Roger Pera va amb moto a tot arreu / Jordi Play

Roger Pera va amb moto a tot arreu / Jordi Play

Com era viure sempre al límit de les teves forces?
Era una persona que volia arribar a tot arreu i no només ser el millor actor, sinó el millor amic, el millor germà, el millor xicot. Això esgota, mental i físicament. Agafava totes les feines que em proposaven. Quan estava fent la sèrie 13 anys i un dia a TV3 amb el meu pare, rodava als matins a Barcelona i al migdia agafava un avió per fer el Jesucristo Superstar a Madrid. Durant 7 mesos! I als caps de setmana feia doblatge. Era el meu taló d'Aquiles. I arriba un moment que no pots més. El teu cap i el teu cos busquen maneres de desconnectar i d'aquí va venir el meu problema d'addicció. Ara la meva vida no és així. El meu cotxe anava a 200 per hora i ara va a 80.

Com t'ho vas fer per canviar el xip?
No és una cosa fàcil de canviar. No és com passa als EUA, que algun actor o actriu passa sis setmanes a un centre de rehabilitació i després ja fan veure que tot està bé. El canvi és un procés més llarg. Són molts anys anant a màxima velocitat i aturar-ho és més complicat del que sembla. Has d'assumir errors, aprendre a gestionar les teves emocions d'una manera diferent per protegir-te. A vegades també has de frenar-te per no agafar més feines de les que pots fer.

I no tens por de tornar enrere?
Quan tens el gen addictiu, sempre hi ha el risc de caure en alguna altra addicció, però això no té per què ser dolent. Ara són addicte a la meva vida [riu]. A la tarda dono classe i intento no fer res més. Arribar fins aquí ha estat un procés llarg, ple de negacions i contradiccions. Per deixar una addicció s'han de tenir collons perquè és un sacrifici brutal.

Has sentit la pressió de ser el fill de Joan Pera?
Que va. Ni de petit. El meu pare l'admiro molt com a persona, però sempre he pensat que sóc millor que ell [torna a riure]. El meu pare és una persona única. Surt a l'escenari i el públic ja riu. És com Jack Lemmon. Mai he sentit la pressió d'haver de ser com ell. Ens estimem molt, ens admirem molt i estem molt bé treballant junts. Et donaré una primícia. La pròxima temporada farem una nova comèdia junts. Però més enllà d'això som molt diferents. Tant per la manera d'entendre la professió com per la manera d'entendre la vida.

Xocàveu molt?
Unes quantes vegades. L'anècdota més divertida és de finals del 90, quan estava fent Amadeus, ens vam barallar molt. Ens vam dir de tot i ens vam prometre que no tornaríem a parlar mai més a la vida. Poc després vaig anar a viure a Barcelona, al carrer Muntaner, i quan m'hi instal·lo, veig que la finestra de la meva habitació dóna directament a una gran marquesina publicitària amb una foto gegant d'ell, somrient i saludant per una obra. Durant quatre mesos, abans d'anar a dormir, era l'últim que veia abans de tancar els porticons.

Sembla mentida com pot canviar un mateix carrer segons a quina part hi visquis

Ara vius a l'avinguda Gaudí, en una de les zones més turístiques de Barcelona. Com ho portes?
Doncs estic encantat! Visc a la part de dalt de l'avinguda, tocant al recinte modernista de Sant Pau i allà s'està prou tranquil. Sembla mentida com pot canviar un mateix carrer segons a quina part hi visquis. 100 metres més avall, al costat de la Sagrada Família, és un infern. Vaig venir a Barcelona amb 16 anys perquè estudiava i treballava aquí. No tenia sentit pujar i baixar cada dia de Mataró. Barcelona m'agrada molt, però hi ha moltes coses que parlaria amb l'Ada Colau.

Treballeu junts a Papà Mozart. Què tal l'experiència de fer teatre amb ell?
Amb el pare havíem fet ràdio, televisió, doblatge, pregons... de tot, però no havíem trobat una obra de teatre que ens motivés. Volíem que fos especial. Papà Mozart repassa la vida del compositor a través de la correspondència que va intercanviar amb el seu pare. El Sergi Belbel n'ha fet una dramatúrgia molt bonica [una trucada de Joan Pera interromp l'entrevista per uns instants].

La història té algun paral·lelisme amb la vostra relació?
Quan vaig fer l'Amadeus, per preparar el paper vaig comprar la correspondència de Mozart i vaig voler viatjar a Salzburg per preparar el paper, cosa que no faig mai, tot s'ha de dir. El pare va veure el llibre i li va agradar molt. Volia fer-ne alguna cosa, però no se'n sortia i per això vam contactar amb el Sergi. Veia que hi havia moltes coses que, malgrat ells ser de Salzburg i nosaltres de Mataró, comunes. El fill treballa des de petit, té caràcter... En molts moments veus el Leopold i el Wolfgang, però també veus el Joan i el Roger. És de les coses més boniques que hem fet mai.

Després de tants anys treballant junts encara descobriu coses noves l'un de l'altre?
És molt divertit treballar amb plegats. Ara aturem la gira de Papà Mozart perquè tots dos tenim projectes i reprendrem al maig, però segurament per Nadal estarem alguns matins al Poliorama. El pare i jo sempre ens piquem molt. Jo el punxo i li dic que ell no fa teatre de debò i ell em refrega per la cara que no tinc la Creu de Sant Jordi [imita la veu del seu pare]. Però en aquesta obra ens hem ajudat molt i hem intentat ser molt generosos. Els dos som molt tossuts i tenim la nostra manera de fer, però fer aquesta obra ens ha acostat una mica més.

Els dos som molt tossuts i tenim la nostra manera de fer, però fer aquesta obra ens ha acostat una mica més

Al febrer publiques nou llibre, Exit (Cossetània Edicions), sense accent. Com és això d'escriure un llibre?
Doncs molt dur. Tenia moltes ganes d'explicar la meva història. De fet, no només publico el llibre –el títol és un joc de paraules entre l'èxit i la paraula sortida en anglès–, sinó que també faig xerrades sobre addiccions a les escoles. Quan es parla d'addiccions se sol pensar en drogues o alcohol, però els mòbils també generen addicció. L'Instagram és una nova addicció que farà molt mal. Els addictes tenen tres coses en comú: baixa autoestima, poca tolerància a la frustració i una necessitat de satisfacció immediata. Això és l'Instagram. És exactament això: que et diguin que en aquella foto estàs molt guapo. I si no tens prou likes, t'emprenyes.

Ascens i caiguda d'una estrella?
És un llibre amb sentit l'humor i amor a la vida. No només és escriure dels problemes. També reviure anècdotes de quan era petit. Té parts molt divertides i altres que són més serioses, com tot en aquesta vida. Qui no ha tingut mals moments? L'important és aixecar-te, aprendre i tirar endavant. En paral·lel a la publicació faré un late night tots els dimecres del març que es dirà He vingut a parlar del meu llibre. Serà divertit perquè hi haurà monòleg, entrevistes, però sempre acabarem parlant del meu llibre.

Ara vius a l'avinguda Gaudí, en una de les zones més turístiques de Barcelona. Com ho portes?
Doncs estic encantat! Visc a la part de dalt de l'avinguda, tocant al recinte modernista de Sant Pau i allà s'està prou tranquil. 100 metres més avall, al costat de la Sagrada Família, és un infern. Vaig venir a Barcelona amb 16 anys perquè estudiava i treballava aquí. No tenia sentit pujar i baixar cada dia de Mataró. Barcelona m'agrada molt, però hi ha moltes coses que parlaria amb l'Ada Colau.

El vermut, millor en família

Quan vivia al Rastro, a Madrid, m’encantava quedar als migdies per prendre alguna cosa amb amics i companys de feina. El diumenge al migdia és el moment ideal per fer el vermut. A vegades amb amics, però sobretot amb la família. A casa som molts germans (5) i sempre que podem ens reunim tots per picar unes escopinyes i unes patates amb vermut, vi blanc… Ens costa trobar-nos tots, però els diumenges sempre busquem una estona per veure’ns.

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?