Les muntanyes que envolten la ciutat de Barcelona sempre han estat espais on els habitants de la ciutat han buscat refugi, fugint de la contaminació atmosfèrica, per respirar aire fresc i contacte amb la natura. Fins que l’any 1916 no es va allargar al nucli de Les Planes la via dels que avui coneixem com a Ferrocarrils de la Generalitat –que anava de Plaça Catalunya a Sarrià–, les escapades del barcelonins estaven molt limitades als indrets de Collserola més propers a la ciutat. Arribats a Sarrià en tren, si volien anar al nucli de Vallvidrera ho podien fer caminant o bé utilitzant un servei de cavalleries que feia aquest recorregut. Si es volien endinsar més a l’interior de la muntanya de Collserola, per arribar fins al nucli de Les Planes per exemple, només ho podien fer caminant.
A partir del 28 de novembre de 1916, la cosa va canviar: el tren es podia agafar a la Plaça de Catalunya i finalitzava el seu trajecte al nucli de Les Planes, en una estació aïllada enmig de la natura, envoltada de bosc. Barcelona quedava unida amb el Vallès, oferint als seus habitants l’oportunitat d’apropar-se de manera còmoda a un espai de lleure natural al que podien anar i tornar el mateix dia. Aquest fet va provocar que molts barcelonins ho aprofitessin per desplaçar-se fins a Les Planes, normalment els dies festius, per passar-hi el dia amb la família tot gaudint de la natura.
L’afluència de visitants a Les Planes va portar a que s’obrissin els primers equipaments a la zona. Els industrials impulsors de l’arribada del tren fins a Les Planes van contemplar aquest projecte com una etapa més en el seu objectiu de fer arribar el tren a les grans ciutats industrials vallesanes, al mateix temps que estenien l’ús de l’electricitat per tot arreu. Possiblement per això els primers establiments que es van obrir, el restaurant Versalles –avui Can Morera– i l’hotel-restaurant L’Elèctric, van ser de cert luxe. Per atraure als barcelonins fins a Les Planes, al voltant de l’estació s’hi col·locaven fires i atraccions. Les Planes estava esdevenint una gran zona de lleure natural i no tothom es podia permetre el nivell de preus dels establiments més luxosos, pel que van aflorar unes instal·lacions que es farien molt populars i que es van batejar amb el nom de berenadors (“merenderos”).
Els berenadors eren establiments que oferien servei de restauració a preus populars, però també permetien que els clients es cuinessin el seu propi menjar en unes barbacoes situades a l’exterior. Aquests establiments cobraven una petita quantitat en concepte de lloguer de taules i graelles, i venien als visitants tot el que els calia per fer una bona graellada de carn, una costellada, una botifarrada o una paella, com llenya, carbó, etc., a més d’oferir servei de bar. Els berenadors es van convertir ràpidament en centres de reunió a l’aire lliure per passar un dia en família o amb amics envoltats de natura i compartint les tasques logístiques de l’àpat. Aquestes reunions també es coneixien amb el nom de “fontades” –reunions al voltant d’una font–, per la presència propera de fonts naturals d’aigua, on sovint s’hi intentava refredar síndries i melons.
Sembla ser que en el moment de màxim esplendor hi va haver fins a 10 berenadors. Quan l’ús del cotxe propi es va generalitzar entre les famílies barcelonines, facilitant els desplaçaments a altres indrets més llunyans, van decaure força les visites als berenadors, fins al punt que molts d’ells van anar tancant. De tots, els més emblemàtics ha estat La Font de les Planes –que avui encara està obert– i Can Pichurri, que va tancar l’any 2019 i just aquests dies s’està enderrocant.
Amb el pas dels anys, al nucli de Les Planes s’hi van anar construint habitatges on hi anaven a viure famílies de classe humil i es va transformar en una barriada sense cap mena d’ordre urbanístic. Al 1980, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un pla d’actuació urbanística per ordenar la zona.
