Cristina Puig: "A l'Eixample tinc la sensació de mastegar l'aire quan respiro"

La periodista i presentadora del programa 'Preguntes freqüents' prepara una nova temporada després d'un inici de projecte "caòtic"

És evident que el concepte d'unes "vacances merescudes" ha fet èxit, s'ha gastat amb lleugeresa i s'ha institucionalitzat com a tòpic referencial a l'estiu. Ara bé, com a comodí, en casos comptats en el món dels mitjans de comunicació s'hauria de permetre'n la recuperació. I és en aquest terreny on apareix el nom de Cristina Puig. La periodista que va entomar el programa Preguntes freqüents a mitja temporada, amb un acomiadament sobtat de l'anterior presentadora i de la mà d'un moment polític cru, entre el desencís i la frustració, per a molts dels espectadors. Un còctel que l'ha fet estar al punt de mira de l'opinió pública i els debats a Twitter molt per sobre de la mitjana del que és habitual en un presentador de televisió. Les últimes setmanes, però, ha pogut descansar amb la vista posada en el pròxim 6 de setembre, quan la maquinària del FAQS tornarà a farcir les nits del dissabte a TV3. 

Andreuenca de naixement, ara viu a l'Eixample. En pocs dies farà 47 anys. Una edat que ha aprofitat per bastir una carrera pica-pica al voltant d'una desena de mitjans però que s'ha definit per l'empremta que ha deixat al món de la televisió i la ràdio. Especialment a El Club (TV3), El món (RAC1) o El debat de la 1 (TVE).

Des de la balconada del restaurant Alba Granados i mentre prenem un vermut Miró, comentem una trajectòria periodística que, segons descriu ella, ha estat massa vinculada a la incertesa però que fins i tot això té un costat positiu. Diu quatre vegades "ostres". 

T'ha superat mai una situació al plató del FAQS?

El primer programa, en general. És l'únic que no he vist. Tot va anar molt precipitat. I va ser llavors quan va venir Josep Bou i em va treure la samarreta que deia “La república no existeix, idiota”. En aquell moment estava tan pendent de què vindria després que no vaig reaccionar com faria de normal. No vaig estar ràpida. Li podia haver dit "Això m’ho està dient a mi? A tot Catalunya? A qui li està dient" i, en canvi, no sé quina reacció vaig tenir. Recordo aquell programa caòtic. Més que gaudir-lo, el vaig patir. 

I al contrari?

M’ho he passat molt bé fent els vídeos de l’inici de programa. Aquest estiu n’hem fet dos. Un, a Lloret de Mar en què el leitmotiv era la nit de Sant Joan, amb diferents cameos, i un altre, a Menorca.

Amb Josep Bou, precisament. 

Sí, i fins i tot això ha estat criticat. A mi m’agradaria que se sabés que nosaltres no vam anar a fer-hi vacances. Que alguns dels cameos que van unir-se van anar i tornar a Menorca el mateix dia. Que tot va ser un intercanvi publicitari i que el que vam voler era acomiadar el FAQS amb una mica de sentit de l’humor. Alguns convidats ens van dir que no, d’altres van dir que no podien per agenda tot i que els agradaria participar-hi i altres van dir que sí. I vam dir de fer una mica de paròdia dels anuncis d’Estrella Damm com es feien abans. Aquesta va ser la idea. I rodàvem des de les vuit del matí fins a les onze de la nit.

"Els mitjans paguen els plats trencats de fer massa cas a Twitter"

Et refereixes a les crítiques pels cameos?

Sí, moltes venien per aquí. I és injust. Perquè, a més, va ser dur i tothom tenia molt bona predisposició. Al final, els estaves demanant al Barbeta [Jordi] i la Laura Fàbregas que fessin de turistes friquis i es passegessin discutint-se, al Pequeño Nicolás que fes un llaç a la sorra, o a l’Israel García Juez, que és una de les persones que aixeca més crítiques i més rebuig per part de l’espectador del FAQS, que interpretés un vigilant de la platja. Ostres, el que no puc entendre és la crítica permanent a tot el que fem. Ja sabem que el país està ensorrat i tot és molt complicat, però si estem permanentment emprenyats i sense sentit de l’humor no farem res de bo.

Els mitjans de comunicació estan pagant els plats trencats de la frustració política?

Els mitjans paguen els plats trencats de fer massa cas a Twitter. I el que no pot ser és que per culpa del soroll que s'hi genera els mitjans anem a remolc i ens pensem que allò que està passant és el que està vivint la societat. Perquè no és real. A nosaltres ens han acusat d'haver canviat la línia editorial quan no és veritat.

"Si tens 270.000 espectadors i reps 9.000 tuits que fan 3.000 usuaris únics, què fas? Has de fer cas al que diuen 3.000 persones?"

El que ha canviat, doncs, ha estat la intensitat de l'actualitat?

Esclar. Des del gener fins al desembre del 2018, Carles Puigdemont va fugir a Alemanya, el van detenir, el van deixar en llibertat. Marta Rovira se’n va anar a Ginebra. L’Anna Gabriel, també, a Suïssa. Va haver-hi un discurs d’investidura de Jordi Turull. Els van tornar a posar a la presó a tots. Hi ha hagut declaracions de Clara Ponsatí molt incendiàries. Hi ha hagut manifestacions dia sí dia també. La gent sortia al carrer. Amb espelmes, sense espelmes. Tota aquella cosa extraordinària no s’està vivint ara. En el fons, el FAQS en certa manera ha estat una víctima col·lateral en aquest sentit. El FAQS s’alimenta molt del que passa i si el que passa no té res a veure amb el que passava fa un any, a mi m’agradaria que això l’espectador ho entengués. Nosaltres hem viscut un inici del judici molt potent, i evidenment les audiències ho van fer notar. I a mesura que el judici anava passant i només declaraven guàrdies civils als quals no els podies veure la cara, la cosa anava de baixada.

Particularment, qui no ha volgut venir al Preguntes freqüents?

No sabria què dir-te, perquè això ho saben millor els companys de producció. Però Ciutadans no ha volgut venir. I el PP, molts cops tampoc. Sé que s'han intentat molts noms especialment d'aquests partits que ens han dit que no. Hi ha debats cara a cara que moltes vegades la gent no té ganes de fer-los i enfrontar-se a segons qui. A més, el FAQS és un programa que no deixa indiferent i, com a mínim a les xarxes socials, sigui en la bona direcció o en la dolenta, rebràs. Com a convidat has de saber que pot passar-se això i molta gent, que ho sap, prefereix dir "ja vindré un altre dia". 

Puig consultant el mòbil moments abans de l'entrevista. / Marta Maseras

Puig consultant el mòbil moments abans de l'entrevista. / Marta Maseras

No és paradoxal que, quan els mitjans han estat els primers a lloar la nova era digital en què l'audiència participa i enriqueix els continguts, quan el públic diu el que no ens agrada ens escandalitzem?

Jo no m'escandalitzo. I la crítica la compro. El que no accepto és l’insult i la crítica destructiva. Més encara quan els mitjans estem massa pendents d’això, i la prova és que si tu tens 270.000 espectadors un dissabte a la nit i només reps 9.000 tuits que fan 3.000 usuaris únics, què fas? Hem de fer cas al que diuen 3.000 persones? I què passa amb les altres 267.000 que ens estan mirant? L'anonimat afavoreix tot el que passa a les xarxes socials. I per això em pregunto per què li hem de donar tanta importància a algú que s’amaga i es fa dir Z5StarTrek. 

"El FAQS es va convertir en un fenomen.  I, esclar, ara és un programa"

Heu retirat els tuits que sortien durant el programa.

Va ser una decisió de la direcció del FAQS. Volem mirar de quina manera es pot fer participar l’audiència sense que el que es busqui únicament i exclusiva sigui veure’s reflectit en un tuit quan moltes vegades no aporta res. Moltes decisions que hem pres han estat interpretades com si obeíssim ordres, i no. Aquí no ens ha censurat ningú. Ni 155 ni històries. Aquí es dona veu a la mateixa gent de sempre. S’han demanat entrevistes al president de la Generalitat, hem tingut al president Carles Puigdemont, s’ha anat a veure a la presó a Jordi Cuixart, a Jordi Sànchez, a Marta Rovira. Jo parlo de presos polítics. I parlo de gent a l’exili. Per l’amor de Déu. Perquè un dia tinguis al Pequeño Nicolás en un vídeo de broma a Menorca, no pot ser que la reacció sigui el vòmit permanent. És l’única cosa que em dol de tota la feinada que implica el FAQS i sobre el que crec que l’audiència no està sent del tot justa. 

M'estàs fent patir. Ja gaudeixes fent el programa? 

Sí, sí! Ja m’ho passo bé i, professionalment parlant, crec que el FAQS no només era un repte pel moment en què va arribar sinó pel que significa. Com diu el Tian Riba, el FAQS es va convertir en un fenomen. I, esclar, ara és un programa. És normal. Al cap i a la fi, no podem oblidar que estem fent televisió, no un fòrum d’una transcendència descomunal. 

Volies ser cantant. Et sents com un grup de música, criticat per la deriva després d'un primer disc triomfal?

Té una mica d'això. Tothom està a l'expectativa. A veure si el nou disc que es llança està a l'altura del primer. Però els grups evolucionen, fan coses noves. Nosaltres hem incorporat monòlegs, més humor. La gent s'acaba cansant de comprar el mateix producte. 

I malgrat tot el que hem parlat, segueixes amb el mateix ímpetu. Més encara tenint en compte que, com vas explicar a El cotxe amb l'Eloi Vila, el periodisme televisiu va lligat a una incertesa laboral constant. Algú podria pensar: Què té aquesta feina que et val la pena quedar tan exposada? 

Que és la meva feina. M’hauria agradat ser metge o dedicar-me al món de la cançó. Però soc de lletres i suspenia mates així que l'opció de medecina va quedar aparcada ben lluny. I sobre la cançó, vaig fer dansa clàssica i teatre musical, però al final em vaig matricular a periodisme i ara només sé fer això. 

"Aquesta feina també té això. Quan menys t'ho esperes, passen coses com aquesta [el FAQS]"

Però vas estar a l'altra banda del periodisme. Vas ser directora de comunicació de l'editorial RBA.

Hi estava molt a gust. Ara, és una feina molt diferent de la d’estar en primera línia de l'actualitat. L'etapa de l'1 d'octubre pensava "ostres, quina pena no estar vivint allò des d'un micròfon". Treballant a una editorial molts cops era tot el contrari, t'havies de desvincular i mantenir-te al marge. Amb tot, però, podia haver pensat que ja m’estava bé i quedar-m'hi, però van sorgir unes converses amb Catalunya Ràdio per una proposta, que al final no va acabar de sortir i que irònicament és el que finalment farà la Laura Rosel. 

El Catalunya Vespre, amb Kilian Cebrià.

Sí, es va arribar a publicar i tot. El cas és que finalment vaig tornar a les trinxeres. Vaig mirar de col·laborar a diferents mitjans i, de sobte, quan mai m'ho hagués pensat, em va arribar el FAQS. Aquesta feina també té això. Quan menys t'ho esperes, passen coses com aquesta. 

La periodista Cristina Puig presenta el programa 'FAQS' a TV3 / Marta Maseras

La periodista Cristina Puig presenta el programa 'FAQS' a TV3 / Marta Maseras

Ets filla de Sant Andreu però vius a l'Eixample. Què ha passat entremig?

Els meus pares encara hi viuen i jo ho reivindico, també, però sí, vaig marxar per viure a Cerdanyola. Vaig estar-m'hi 5 anys. I després vaig trobar-ho a faltar i vaig voler tornar a Barcelona i tenia clar que havia de ser al centre. Així que vaig anar a parar a l'Antiga Esquerra de l'Eixample. Hi tinc de tot.

T'hi vols quedar?

Em passa que, quan duc la meva filla a l'escola, que és un lloc una mica elevat, veig aquell núvol de contaminació a l'Eixample. Això em fa estar en aquell punt en què no em faria res anar-me'n. Tinc la sensació que quan respiro aire a l'Eixample, el mastego. Mastego la pols. I em costa respirar. Barcelona té un problema molt greu de contaminació i és urgent abordar-lo.

"Soc addicta a buscar pisos. Cada dia del món entro a tres portals immobiliaris"

És la teva principal preocupació com a barcelonina?

Ho és ex aequo amb el preu dels pisos. Jo visc de lloguer i estic pagant un preu que molta gent no paga per la hipoteca. Tant la meva parella com jo hem tingut la mala sort de no tenir cap pis en herència, els dos ens dediquem al món dels mitjans i el que no pot passar és que més de la meitat d'un sou se'n vagi al lloguer. I és molt greu perquè si no te'l pots pagar, te'n vas fora. És així de senzill. Qui pot pagar més de 1.100 euros de manera permanent? Ningú. I buscar lloguers per 600 euros a Barcelona per un lloc digne, amb calefacció i en condicions, és impossible. I no vull entrar a un pis on s’hagin de fer obres, perquè tampoc les podré pagar.

Que n'estàs mirant?

És que soc addicta a buscar pisos. Cada dia del món entro a tres portals immobiliaris i començo a mirar-ne. I m'agrada tafanejar els que no em podré pagar mai. Penso "ostres, com pot ser un pis de 12.000 euros al mes?" i el miro encuriosida de qui el pot pagar. M'agrada fer-me mala sang i reflexionar sobre com pot haver-hi aquests pisos mentre la gent ha de marxar ja no de Gràcia sinó de Sant Andreu. Els preus són una bogeria.

"Faig el vermut sempre que puc"

Cristina Puig fa el vermut sempre que pot, assegura. "El pica-pica m'encanta", matisa, però entre setmana no acostuma a trobar-ne el moment. "Ara a l'estiu, que funcionem amb uns horaris més laxos, que dinem més enllà de les tres de la tarda, és el moment". Tampoc no és que el vermut negre sigui la seva beguda més habitual, però quan es recorda de demanar-lo el gaudeix. "A vegades em demano una cervesa per fer l'aperitiu gairebé automàticament. I quan, llavors, un amic es demana un vermut salto i dic "ostres, doncs jo també" perquè en aquell moment em sembla una idea genial". 

La tradició de demanar-ho a fora, entre terrasses i cambrers, no li ve de família. "Sí que en fèiem, però sempre a casa. Trèiem les escopinyes, les patates i ens ho fotíem allà drets", rememora la periodista. Per això, amb el temps, ha gaudit extreure'n el costum i portar-lo als carrers de l'Eixample o les places de Gràcia. "Una de les coses bones del meu barri és sortir i trobar-te una terrassa, sobretot a l'hivern, perquè a l'estiu fa massa calor". 

 

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?