L’escriptora Carla Gràcia sempre diu als seus alumnes d’escriptura creativa que s’han de meravellar cada dia. Amb la vida, el paisatge, les persones, l’art… Tant és. Allò que importa és no deixar de meravellar-se mai. No és d’estranyar, doncs, que la seva tercera novel·la, Ens recordaran, sigui fruit d’un moment de fascinació. “Em va sobtar descobrir que dos tòtems de la literatura com ara Goethe i Schiller no només havien conviscut quinze dies junts sense matar-se sinó que s’havien alimentat mútuament”, explica. D’ençà que no va poder deixar de preguntar-se com seria viure entre aquelles quatre parets.
Va ser el projecte que va presentar a la Bath Spa University (Anglaterra) per ser acceptada al doctorat d’escriptura creativa, un dels pocs que existeixen i que només acull dos alumnes l’any. En aquest sentit, la Carla fa un reclam a les universitats catalanes: “No pot ser que hi hagi tan pocs doctorats d’escriptura al món i que gairebé tots siguin anglosaxons”.
La història d’una amistat d’allò més romàntica
Ens recordaran transcorre entre 1794 i 1805, quan Alemanya era un mosaic de petits estats. En aquella època sorgeix un dels moviments literaris que més han transcendit i que han transformat l’Europa Occidental: el romanticisme. “Goethe obre la porta al romanticisme, però ell en certa manera no arriba a ser un perfecte romàntic”, afegeix el periodista i historiador Enric Calpena. Amb aquest rerefons, Goethe i Schiller esdevenen personatges significatius d’aquest moviment cultural.
La novel·la analitza la relació entre aquestes dues personalitats profundament creatives i, a la mateixa vegada, destructives. De fet, somriu Gràcia, “Goethe va conservar el crani de Schiller al seu despatx fins un any després de la seva mort”. Adverteix, alhora, la decadència de Johann Gottfried Herder, la tercera pota del triangle de ments que té lloc a la mansió de Goethe.
És un llibre per llegir amb certa maduresa, recomana l’Enric, tot i qualificar-lo de “lectura sucosa, ràpida i amena”. Compara així el llibre vers la resta de l’obra de l’autora: “‘Ens recordaran’ és un llibre molt més subtil, d’aroma més delicat”. “Estem anant a un celler de primera”, resol l’historiador.
També, amb ulls de dona
Gràcia comença a escriure aquesta dicotomia entre ficció i realitat quatre anys enrere, amb la voluntat d’entendre el procés creatiu des del diàleg entre Goethe i Schiller. No obstant això, la mirada femenina hi és molt present. Aquesta, explica, va arribar de forma inesperada: “De tota la documentació prèvia, el que més m’ha sorprès és descobrir les dones”. L’escriptora reflexiona així sobre la direcció que ha anat prenent la història: “El llibre és com un mirall: comença en els homes i cada vegada van guanyant més pes les dones”.
El lector presencia no només com era la relació entre dos intel·lectuals de la categoria de Goethe i Schiller, sinó també el contrast de com es veien a sí mateixos i com els veia Christiane, la dona de Goethe, que no podia ser presentada en societat. De forma espontània, la seva veu, a l’inici amagada, s’introdueix a la trama i va adquirint protagonisme i enriquint el dibuix general: “Aquesta barreja fa que personatges aparentment secundaris a la Història creixin d’una forma molt subtil i molt rica”, aborda Calpena. “Aquest Ens recordaran és per elles”, resol Gràcia.
