La basílica de Santa Maria del Pi ha descobert que té un hoste llegendari. Els atzars de la història van portar a un heroi francès molt popular, el marquès d’Apchier, a exiliar-se a Barcelona a finals del segle XVIII. És un dels principals protagonistes de la Bèstia de Gévaudan [o de Gavaldà, en occità], un mite nacional de França que va immortalitzar el 2001 la pel·lícula El pacte dels Llops. El noble va acabar enterrat a la parròquia del barri Gòtic i gràcies a internet i les guies de viatge no pocs turistes francesos entren al Pi a buscar algun rastre seu.
“Fa uns tres anys van venir uns descendents del marquès, que viuen a Madrid, a preguntar si hi havia alguna constància documental de l’enterrament”, explica Jordi Sacasa, l’arxiver i conservador del Pi. Amb la data aproximada de la mort van buscar-lo als llibres d’òbits i, efectivament, van poder confirmar que Jean-Joseph Châteaunef-Randon va rebre sepultura a la basílica el 10 de novembre de 1798.
Llibre d’òbits de la parròquia del Pi, on ha quedat documentat l’enterrament de Jean-Joseph Châteaunef-Randon / Meritxell M. Pauné
“Ve força gent francesa preguntant per ell!”, exclama l’arxiver, que és un erudit i un entusiasta de les històries i secrets de la basílica. Als pobles del Gévaudan no sols és una llegenda molt estimada sinó també un important reclam turístic, amb estàtues, souvenirs i un museu. En vista de l’interès dels visitants, la parròquia ha encarregat un cenotafi de fusta per recordar al marquès. Es tracta d’una placa que es penjarà a la paret d’alguna de les capelles laterals i que explicarà en francès la vida del noble, amb l’escut familiar. “Després de Nadal ja la tindrem”, diu Sacasa.
El mite i els seus herois
El mite de la Bèstia de Gévaudan beu d’uns fets reals que van tenir lloc a la regió occitana de Lozère –a mig camí de Tolosa i Lió– entre 1764 i 1767. Un animal salvatge desconegut va matar entre 60 i 113 adults i infants –la xifra varia segons la font consultada– i atemoria les viles properes. Els successos van tenir un gran ressò a tot França i fins i tot el rei va enviar tropes a acabar amb el temut ésser. Un llop molt gran, una mutació, un lleó escapat d’un zoo privat o un home-llop són algunes de les identitats que la literatura li ha atribuït a la bèstia.
El 19 de juny de 1767 el jove marquès Jean-Joseph Châteaunef-Randon va organitzar una batuda des del poble d’Apcher –l’actual Prunière, on encara hi ha el castell de la nissaga– per caçar l’animal. Segons la llegenda el va abatre Jean Chastel, un dels millors caçadors de la zona i coprotagonista del relat. El marquès va obtenir un gran prestigi i va rebre el títol de mariscal de camp, un dels màxims honors militars de l’antic règim francès.
Jean Joseph d’Apchier, en una taula conservada als arxius de Lozère / Wikimedia – Sanguinez
El reconeixement i la fama, no obstant, li van servir de poc al marquès quan vint anys després va esclatar la Revolució Francesa (1789). “Molts nobles van haver de fugir i van venir a parar a Barcelona amb una mà davant i una darrera”, relata Jordi Sacasa. Segons es desprèn del llibre d’òbits de Santa Maria del Pi, Châteaunef-Randon s’hauria instal·lat al Raval sense gaires luxes ni estalvis.
En concret està documentat que el van trobar mort al carrer Conde de Asanto, que avui coneixem com a Nou de la Rambla. S’estava construint en aquella mateixa època i pertanyia a la jurisdicció parroquial del Pi, que era la més gran de Barcelona i arribava fins a Sants. L’enterrament que va rebre no era el d’un plebeu però tampoc el d’un aristòcrata: consta com una “sepultura general d’un dia completa de concert”, que era un tipus de sepeli concertat de categoria mitja.
Les restes mortals, il·localitzables
“Segurament va ser enterrat en alguna tomba que estigués buida dins la basílica, sense inscripció a la làpida”, afirma Sacasa. “La inscripció de les lloses rarament coincidia amb qui hi havia dins, perquè pocs pagaven el sobrecost d’encarregar una llosa nova”, afegeix. Al paviment de l’església es poden observar encara avui més de 200 tombes. “Tota l’església és un cementiri!”, diu l’arxiver, que recorda que les places del Pi i de Sant Josep Oriol també ho van ser.
A més, les restes del marquès molt probablement van acabar en un ossari anònim. “Només els enterraments més importants es lliuraven de l’escura, el buidat anual de les més antigues per deixar lloc lliure”, apunta. Fins al 1819, el fosser i un ajudant tancaven l’església cada any durant un dia sencer per reubicar despulles. Fent una gran excepció, se’ls permetia entrar al temple un barrilet de vi per amenitzar la feina.
Llibre d’òbits de la parròquia del Pi, on ha quedat documentat l’enterrament de Jean-Joseph Châteaunef-Randon / Meritxell M. Pauné
Molts dels personatges il·lustres que es van fer enterrar al Pi, per exemple els principals pintors del barroc català –Pau Priu, Manuel i Francesc Tramulles, Joan Gallart, Francesc Pla ‘El Vigatà’…–, consten als llibres però a cap de les làpides. Només un artista d’aquesta generació, Antoni Viladomat, té una referència física a l’església: un fan seu va fer gravar un cenotafi de pedra dedicat a ell. El personatge més famós del Pi, però, és Sant Josep Oriol, prevere barceloní dedicat als pobres i encara avui molt venerat.
Diverses opcions de visita turística apropen curiositats com aquestes a estrangers i locals i aviat podran incorporar també una menció a la Bèstia de Gévaudan. Els tours i activitats a les esglésies de Barcelona són una de les vies de finançament en auge per a les obres de restauració que necessita el patrimoni sacre local. A Santa Maria del Pi s’hi fan concerts, visites al campanar i visites escolars, per exemple, que permeten accedir al museu, la cripta i el jardí de la rectoria.
