Antoni Bassas: "Als EUA em preguntaven què feia a Washington podent viure a Barcelona"

El periodista assegura que presentar 'El matí de Catalunya Ràdio' és "el més gran" que ha fet en la seva carrera

Antoni Bassas (Barcelona, 1961) ha fet ràdio, televisió –va ser corresponsal del TV3 a Washington– i premsa. Actualment forma part de l'equip directiu del diari 'Ara', del qual va ser un dels fundadors. Però per damunt de tot és un home de ràdio i va estar al capdavant d''El matí de Catalunya Ràdio' durant 14 temporades. Ho ha recollit en un llibre de memòries que va guanyar el premi Josep Pla del 2018, 'Bon dia, són les 8'. Amb la seva dona, Mariona Anglès, té El Tros de Vall Llach, un bar de vins on també se sopa i es pot prendre un vermut Miró. Ens en prenem un amb ell mentre descobrim el local –pots fer-t'hi el cupatge que vulguis amb els vins a doll de Lluís Llach– i parlem de ràdio i de Barcelona. 

De l'1 al 10, quant trobes a faltar la ràdio o fer ràdio cada dia?

Fer-la cada dia podria dir que zero. Perquè el que he fet a continuació m'ha omplert molt. Vaig estar quatre anys als Estats Units amb TV3, vaig involucrar-me en la creació del diari ‘Ara’, em poso cada dia davant d'una càmera [a  la web de l''Ara'] per fer informació. És cert que vaig començar a la ràdio, amb 16 anys, i que és el meu mitjà natural. Qui sap si algun dia hi tornaré. Però no en tinc cap dependència. Nostàlgia sempre se'n té, sobretot quan els records són bons.

Però encara ara diries que conduir el programa matinal la ràdio nacional de Catalunya ha sigut el teu ‘top’?

És el més gran que he fet. Triar un adjectiu per acabar bé una frase per coronar un article és molt important també. Totes les facetes de la comunicació em diuen alguna cosa. Però quan presentes durant 14 temporades un programa com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, ets líder d'audiència, tens el reconeixement de l'audiència i despenges telèfons i parles amb presidents i alcaldes, la teva vida professional és molt rica. A més, vaig començar a fer el programa molt jove, amb 33 anys, i ja va ser la meva obra de maduresa professional. Abans havia fet molt aprenentatge en directe amb Joaquim Maria Puyal, amb el futbol, i a la televisió amb el ‘Tres pics i repicó’ i el ‘Joc del Segle’… [somriu]

La ràdio esportiva com a escola. No ets l'únic cas... 

No. Molta gent no ho recorda però és com va començar Pedro Ruiz. I hi ha els casos de Puyal i Jordi Basté. Si jo vaig poder entrevistar Jordi Pujol en directe va ser perquè abans havia entrevistat, a peu de camp i a correcuita, jugadors que no volien parlar. La millor escola és la ràdio que es fa fora de l'estudi, en directe i en condicions d'improvisació, i acostuma a ser amb els esports. La gent que ha fet esports se sap buscar la vida en condicions molt adverses. Amb Puyal havíem parlat moltes vegades del valor de la pregunta curta, que no dona temps a pensar la resposta a l'interlocutor. Ho vaig aprendre amb els jugadors de futbol i ho he fet servir amb polítics. 

La ràdio ha superat dos grans innovacions tecnològiques, la televisió i internet, que semblava que podien posar en perill i al contrari, l’han reforçat.

La tele va canviar el món. Però la ràdio té un factor que és molt útil, la ràdio és molt humil i no demana que deixis res per seguir-la. Al matí, quan t'estàs llevant i posant la teva vida en marxa et posa al dia mentre tu vas fent, o mentre condueixes o passeges el gos. La televisió és més pesada, pobreta. Me l'estimo molt, però és com aquell nen que està al parc pujant a un tobogan i diu "mira'm, mira'm, que no em mires?". La ràdio no demana que la miris. I internet et facilita escoltar-la en molts llocs. Només hi ha un punt que no m’agrada del lligam ràdio-internet. És que ara els estudis de ràdio estan plens de càmeres i es veu tot. Ara hem de veure l’entrevista. Això és matar la ràdio.

Per què? 

Perquè la ràdio per definició no es veu, la ràdio s'imagina. I no s'ha de veure. Jo gairebé diria que no ho hauríem de saber quina cara fan el Basté o la Terribas. La ràdio vista és avorrida i perd la gràcia. Si la veiem estem adulterant els codis de recepció. La immensa majoria de la gent continua escoltant-la només. No té cap gràcia veure uns paios allà asseguts fent una tertúlia. En canvi escoltades són molt interessants, perquè estan fetes per ser escoltades, no per ser vistes.

Però no és una limitació que un mitjà audiovisual només sigui àudio?

Al contrari, és la seva gràcia. Admeto que entre veure un partit de futbol i sentir-lo narrat, veure'l et permet fer-te més càrrec de moltes coses. No de totes, perquè una cosa és veure un partit al camp i una altra veure'l realitzat, perquè aleshores veus el partit que el realitzador. Però part de la gràcia del mitjà és que només s'escolta.

Hi ha molta gent que mira la tele i treu el so de la tele i posa el de la ràdio.

Perquè la ràdio incorpora el plus de passió necessari perquè no té les imatges. Per això els narradors, si són bons, són tan bons. Perquè tenen allà mil coses entre les quals escollir, i en trien dues o tres que pinten tot el quadre.

Però el fet que la gent conegui la cara dels periodistes radiofònics no és culpa només d’internet. Tots sucumbiu a la temptació de fer tele en un moment o altre.

És una temptació inevitable. Si tens molta audiència a la ràdio, les teles et volen. Però com a somni purista, per què un locutor de ràdio no es pot morir sense que ningú sàpiga quina cara fa? La veu és capaç de crear uns lligams fortíssims, gairebé més que la imatge. Una de les coses que més il·lusió m'ha fet mai és quan entro en un taxi, em reconeguin per la veu. Això és molt gran.

En català, el mitjà audiovisual que més se’n surt és la ràdio. El cinema i la tele pateixen molt més.

La televisió és molt cara. Ben feta és molt cara. I a la ràdio, justament per la seva facilitat de decodificació, li pots dir al teu anunciant "t'escoltarà tanta gent i hi haurà una escolta activa". Els anuncis a la ràdio s'escolten. No passen inadvertits.

La gent no desconnecta amb els anuncies igual que amb la tele?

A la meva època, l'anunci de Grupasa el cantava tot Catalunya a les vuit del matí. "Si vol vendre a l'alça un pis o una casa…” [canta].

T’has queixat que la premsa està molt impactada per les xarxes, però tu no tens una mala relació amb les xarxes. Tens un compte de Twitter de més de 350.000 seguidors i el fas servir.

Sí, però el negoci el fa el senyor Twitter. És veritat que em permet vehicular informacions a través d'un canal que no és específicament el del diari on treballo i que em permet arribar a tot el món immediatament. Jo crec que els que teníem un nom abans a les xarxes hem començat a les xarxes amb un avantatge. Abans els periodistes teníem el monopoli de l'emissió. Amb la xarxa això s'ha acabat, ara tothom és emissor. Però no tothom és periodista. És aquí on ens juguem el nostre futur. Hi ha d’haver diferència entre el que ha escrit un altre emissor i el que ha escrit un periodista. Per això els que ja treballàvem i teníem un nom abans a les xarxes hem passat ràpidament una prova molt important, que és la de dir "me'n puc fiar d'aquest?". Sí, perquè aquest senyor vostè sap qui és i tota la vida ha firmat el que ha fet. Li agradarà més o menys, hi estarà d'acord o no però aquest senyor és fiable. 

"Amb internet, els estudis de ràdio ara estan plens de càmeres i es veu tot. Ara hem de veure l’entrevista. Això és matar la ràdio"

Tu vas néixer i has viscut a Barcelona tota la vida.

Excepte els 4 anys que vaig viure a Washington. Vaig néixer a Gràcia, on vaig viure fins als 25 anys, que em vaig casar, i des d'aleshores visc a l'Eixample.

Quines diferències veus entre la Barcelona de la teva infància i la Barcelona d'ara i quines són per a bé i quines per a mal?

La Barcelona de quan jo era petit era més grisa, les façanes més brutes, ens banyàvem en un trosset de la Barceloneta i la resta eren barraques o clavegueres a mar obert. Era una de les ciutats més importants del Mediterrani, però no tenia cap dimensió internacional. El meu pare em deia que si mai veia algú al carrer amb un plànol intentant orientar-se m’hi havia d’acostar i ajudar-lo. Imagina’t si ho haguéssim de fer ara! També era una Barcelona on es veien molt clarament les cicatrius del desenvolupament mal fet. A Bellvitge no hi havia ni clavegueres! És evident que Barcelona s'ha sumat a aquesta onada de benestar que fa que les coses millorin en general. Ara, jo vaig poder-me hipotecar relativament fàcilment amb el primer pis i probablement els meus fills ara no podrien fer-ho. És a dir, hi ha l'impacte de la sobreabundància turística. El turisme no em molesta i crec que fa la ciutat més interessant. Però la sobreexplotació sí que és un problema. I a més a més ara l'ascensor social s'ha aturat, l’Eixample està ple de gent dormint als caixers. Però hi havia més pobresa quan era petit i després hi va haver l'esclat dels Jocs Olímpics i estic molt content de l'èxit i de la promoció de Barcelona.

Com vas percebre aquesta projecció quan vas estar vivint als EUA?

La gent em deia "què fas vivint a Washington podent viure a Barcelona?”. Em deien que era més divertida, més glamurosa, amb la millor gastronomia, el millor urbanisme, el millor ‘shopping’, la ‘joie de vivre,’ el flamenc…

A Nova York també t'ho deien?

La gent de diners de Nova York sempre mira cap a Europa. Abans només hi veien París i Londres i ara veuen Barcelona. També veuen Roma, Venècia i Atenes. Però Barcelona és un ‘must’.

I tu què els expliques de l’altra cara?

La gent que viatja ja sap que normalment és molt més divertit anar de turista a una ciutat que viure-hi. I que si es quedessin aquí quinze dies començarien a descobrir les pegues de Barcelona. Jo el que els explico és que Barcelona no és una invenció. Totes les ciutats són invencions humanes, però aquesta no és una invenció política sinó una invenció de la mare natura. Entre dos rius i protegida per una muntanya i, el mar era l'autopista per anar amunt i avall, què més vols? Barcelona ha tingut sempre un sentit. I haver tingut port l'ha fet molt més avançada des del punt de vista social i polític. Barcelona és una ciutat feta a ella mateixa perquè no ha tingut mai poder polític. Per això és una ciutat d'artistes i somiadors, d'aquí no ha sortit gent de poder ni militars. I en canvi, gent feinera i gent creativa. Això és Barcelona. M'agrada molt que el nom de Barcelona estigui associat al prestigi.

La veus en perill de morir d'èxit?

Jo crec que ja devem estar als màxims de turisme i això anirà baixant. Ara, Barcelona no desapareixerà dels circuits integrats mentre es mantinguin uns mínims de seguretat, d'interès cultural. Admeto que quan passo per davant de la Pedrera o la Casa Batlló penso, ‘si fos turista m'agradaria estar aquí enmig de tants turistes?’ I tinc una mica les sensacions de quan camines per la plaça de Sant Marc, plena de turistes catalans. O sigui que no té cap gràcia, com si diguéssim. Però crec que Barcelona mantindrà uns estàndards d'interès internacional amb tota seguretat.

I com s’ha de regular?

No es pot deixar en mans només del mercat perquè llavors tot serien pisos turístics. El turisme s'ha de regular perquè si no podria fagocitar la vida normal de la ciutat. Jo quan vaig pel carrer i passa un autobús turístic gairebé m’hi poso davant amb ganes que em retratin com a autòcton, que vegin un aborigen. Miri, jo soc d’aquí. I si Ernest Maragall es converteix en el pròxim alcalde de Barcelona, hi ha una bona notícia perquè crec que el pròxim regidor encarregat del turisme serà Miquel Puig, que ha escrit molt a l'ARA sobre les kellys i sobre com estem rebentant els preus i el prestigi de les ciutats amb un turisme del qual no en traiem res, perquè no serveix ni per augmentar les cotitzacions de la Seguretat Social.

Sigui qui sigui l’alcalde, què li demanes com a prioritat?

Un equilibri entre els interessos privats i els públics de la ciutat. I projectes una mica a llarg termini. I no vull dir els Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, que m’interessen poc. M'interessa més la Fira, la mobilitat, la lluita contra el xoc climàtic, la recollida d'escombraries. Els contenidors de l’Eixample s'han convertit en una mena de altars al voltant dels quals es diposita l'ofrena de la merda. Gent que no espera el dia de la setmana de recollida de trastos i el drama de molta gent que remena escombraries com a ‘modus vivendi’ i llença el que no agafen a terra. Cal una mirada una altra vegada sobre la neteja de la ciutat.

Veus deixadesa?

Es fan les coses d’esma i no es mira el que amb sentit comú veiem tots els ciutadans pel carrer.

Aquests últims quatre anys, o és un mal del segle XXI?

Crec que és un dels temps que ens hem funcionaritzat molt, hem externalitzat la cura de les coses. Se suposa que paguem impostos perquè algú ho faci. Jo soc dels que agafo papers de terra i els poso a la paperera. Hi ha coses que no costen gens. I els poders públics també se n'han d'ocupar una miqueta d'això.

"El vermut té aquesta dimensió social que fa que sentis que comença una festa"

Antoni Bassas es pren un vermut Miró amb el TOT Barcelona a la sala del seu restaurant on hi ha les tines amb vins de Vall Llach que et permeten fer-te el cupatge que prefereixis allà mateix. Per al periodista, que tria vermut negre, aquesta beguda per associada sempre al lleure. "Té aquesta dimensió social que fa que quan te'n prens un notis que comença una festa", explica. Veu en el món del vermut una tendència a l'alça a consumir-ne, seguint el camí que ha fet el vi, especialment el vi català, com comprova al seu local. "Ja tocava que valoréssim els nostres vins en lloc de cosiderar que els vins de qualitat eren només els de Rioja", reivindica.

Recorda que "actualment hi ha uns vins extraordinaris" a Catalunya. I al Tros es troba amb turistes nord-americans, russos i eruropeus que els saben valorar i que se sorprenen dels preus perquè el troben barat. "A vegades es pensen que el preu que marca a la carta per una ampolla és el preu d'una copa. Hi ha països on el vi és molt car", apunta.

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?