De vegades, la nostra ment assumeix que quan es parla de conservació ambiental o de projectes de reintroducció d’espècies, tota la comunitat científica i ecologista remen amb una mateixa direcció. El missatge d’unió per la biodiversitat és potent i, a priori, incontestable. Però la realitat, com sol passar, és molt més complexa i pot amagar un profund debat, una autèntica fractura que posa a prova els fonaments mateixos de la protecció de la natura.
Què passa quan un “superdepredador” vingut directament de Noruega es converteix en el centre d’una polèmica que capgira el mateix concepte de conservació al nostre país?
Parlem del pigarg europeu (Haliaeetus albicilla), una de les àguiles més grans del continent, amb una envergadura que pot superar els dos metres i mig. Des de l’any 2021, el Grup de Rehabilitació de la Fauna Autòctona i el seu Hàbitat (GREFA) va alliberar 25 exemplars noruecs al nord d’Espanya, concretament a Ribadedeva (Astúries), per reintroduir una espècie suposadament extinta. Cinc anys després, aquesta decisió ha generat una divisió irreconciliable entre els conservacionistes, un camp de batalla ètic amb un secret pendent de desvetllar.
Un “superdepredador” amb segell noruec: l’aposta de GREFA
El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) va incloure el pigarg europeu en el seu Llistat d’espècies extingides en tot el medi natural espanyol, un pas imprescindible que va obrir la porta a aquest projecte de reintroducció. Segons GREFA, aquesta inclusió va rebre l’aval del comitè científic que assessora el MITECO i les comunitats autònomes, i fins i tot la UICN va donar suport a la continuïtat del projecte a través del seu Grup d’Especialistes en Translocacions de Conservació. (Sí, fins i tot en el món científic hi ha llums i ombres, i les decisions no sempre són monolítiques).
Aquesta àguila imponent depèn crucialment dels aiguamolls i masses forestals per alimentar-se i niar. És sensible a molèstes humanes, contaminació i col·lisions amb aerogeneradors. Però a nivell global, la seva situació no és gens alarmant: la UICN la classifica com a “preocupació menor”, amb poblacions abundants a Noruega i Rússia. Aquest detall, com veurem, és un dels punts més candents del debat ocult.
Per a GREFA, el pigarg europeu és una peça clau en l’ecosistema on habita. És un depredador generalista i carronyer, que selecciona preferentment individus malalts o ferits, actuant com a “espècie sanitària” i “bioindicadora” dels aiguamolls. Aquesta funció seria imprescindible per a l’equilibri i control de les espècies més abundants.
La seva recuperació a la cornisa cantàbrica, defensen amb convicció, beneficiaria altres espècies amenaçades i visibilitzaria problemes importants d’hàbitat. Aquest mateix mes s’ha assolit un èxit rotund: el naixement de tres polls en llibertat al nord d’Espanya, un fet que, segons els seus defensors, valida la iniciativa i demostra la seva viabilitat.
El conflicte sota les ales: les veus dissidents
Però aquesta visió optimista no és compartida per tots els actors de la conservació. La Coordinadora Ecoloxista d’Astúries, SEO/BirdLife i investigadors de la Universitat d’Oviedo sostenen que no hi ha evidència científica “irrefutable” que el pigarg europeu fos reproductor a Espanya històricament. La seva presència, diuen, era accidental i hivernal, cosa que invalida la introducció segons criteris de conservació. (Un error de base amb conseqüències definitives).
El meu dubte és clar: si no hi ha proves contundents del seu passat reproductiu a Espanya, estem realment reintroduint una espècie o, potser, creant un nou problema que ignora el seu veritable context històric?
Aquests científics critiquen durament la base documental del MITECO per a la catalogació del pigarg com a extint, assenyalant que les referències es basen en “dubtosos indicis de cria” a Mallorca, troballes de fòssils, i exemplars solitaris caçats. Per a ells, les proves “irrefutables” de la seva presència històrica i extinció simplement no existeixen.
L’altre gran punt de discòrdia, i potser el més alarmant per al futur dels nostres ecosistemes, és el seu possible impacte negatiu sobre la fauna protegida i autòctona. Els detractors assenyalen que un depredador de grans dimensions com el pigarg, que no està amenaçat globalment i s’alimenta de peixos, aus i mamífers, podria posar en risc definitiu espècies ja amenaçades al nostre territori.
La Coordinadora Ecoloxista d’Astúries i investigadors de la Universitat d’Oviedo esmenten possibles efectes sobre el corb marí emplomallat o el salmó atlàntic, dues espècies que pateixen un greu declivi i són preses potencials. Argumenten que la presència d’un “superdepredador” podria generar “greus problemes” per competència o depredació, minant la conservació de la nostra biodiversitat més vulnerable.
La resposta de GREFA i un futur incert
Des de GREFA es neguen rotundament aquestes preocupacions i defensen la seva actuació. El seu president ha qualificat de “demonització” les al·legacions sobre impacte negatiu en fauna o ramaderia, criticant que la fauna salvatge és massa sovint “boc expiatori”. Argumenten que aquestes visions distorsionen els beneficis del pigarg, mentre altres associacions defensen que la seva introducció “està molt lluny de ser una prioritat” per a la conservació. Una solució controvertida amb un alt cost potencial.
Cinc anys després de l’alliberament dels primers exemplars, el pigarg europeu continua sobrevolant la cornisa cantàbrica, un èxit tangible per a uns i una amenaça oculta o, si més no, una incògnita per a altres. El debat no només no s’ha tancat, sinó que es manté més viu que mai, amb noves peticions per eliminar l’espècie del llistat d’extingides a Espanya i crítiques constants a la metodologia i les proves. Aquesta polèmica viral subratlla la complexitat de gestionar la biodiversitat en un món canviant, on fins i tot les millors intencions poden generar una fractura profunda en la comunitat experta.
Entendre aquestes tensions és imprescindible per comprendre que la conservació no és una ciència exacta, sinó un camp ple de decisions d’alt impacte amb conseqüències que, de vegades, ni els mateixos experts aconsegueixen preveure del tot. Qui tindrà la raó en aquest complex conflicte? Només el temps, i la vigilància constant dels nostres ecosistemes, ho diran.
