Quan en Rupert i la Kristin Isaacson van veure en Rowan, el seu fill amb autisme, parlar per primera vegada poc després de pujar sobre d’un cavall, se’ls va encendre la llumeta. Van decidir deixar casa seva, a Texas, per viatjar a “la terra dels cavalls”, a Mongòlia, on uns xamans van tractar el trastorn d’en Rowan amb el poder sanador d’aquests animals. Com diu en Rupert al documental que retrata la seva aventura, The Horse Boy, “aquesta és la història d’una família que pren la boja decisió de creuar el món perseguint un miracle”.
Actualment, les intervencions assistides amb cavalls estan molt esteses en el món occidental com a teràpia complementària per promoure la rehabilitació neuromuscular, psicològica, cognitiva i social de nens i adults. Amb l’ajuda de diversos voluntaris de ”la Caixa”, l’Asociación para el Fomento de las Terapias Ecuestres en Canarias (AFTEC) ofereix tractaments de fisioteràpia, logopèdia, pedagogia, integració social i entrenament personal, i també teràpies que busquen millorar la relació entre familiars. “Per aquí passen des de nois que tenen dificultats a l’hora de pronunciar certs fonemes fins a nens amb autisme, i qualsevol persona amb una necessitat específica que el nostre equip de professionals pugui atendre. En funció dels objectius establerts per a cada usuari, es fan diferents activitats adaptades sobre el cavall”, explica la directora de l’AFTEC, Marta Pérez.
Enmig d’un paratge natural on es pot interactuar amb cabres, gallines o gossos, a més de fer-ho amb cavalls, la Marta manifesta el poder relaxant i motivador que té aquest animal per a nens i nenes amb autisme o TDAH, i per a persones que estan passant per un moment d’estrès o per un procés de dol. Alguns menors que tenen un comportament disruptiu també troben la calma quan es posen cara a cara amb un ésser que “no els jutja”. I això és només el començament. Després de mesos compartint sessions, molts comencen a canviar la manera de veure el món o d’expressar-se. “Hi ha casos d’usuaris que no tenien cap mena de llenguatge ni cap forma de comunicar-se i que comencen a dir les primeres paraules. També recordo una nena que va aconseguir vèncer la por a muntar, pujar escales o fer qualsevol activitat que impliqués desenganxar els peus del terra”.
Amb el temps, l’animal crea un vincle afectiu amb l’usuari, una “connexió” que ha entusiasmat des del primer dia la voluntària de ”la Caixa” Lola Miño: “A vegades, veus com els nens s’obliden de nosaltres i viatgen a una altra galàxia mentre contemplen el cavall”. És una relació que es va forjant dia a dia. Fins i tot nens que no tenien cap sensibilitat cap als animals acaben empatitzant-hi i entenent que són capaços de sentir tant o més que qualsevol persona. La Marta recorda el cas d’un nen que, “quan tenia una rabieta, podia arribar a agredir-nos, a nosaltres i al cavall. Ara que han establert un vincle afectiu i hem pogut treballar amb ell, és incapaç de reaccionar amb violència. En comptes d’això, raspalla el cavall, li fa petons i no para d’acariciar-lo”.
I els nens i adults que reben tractament no són els únics que s’enduen algun fruit de l’experiència. Després d’uns quants dies com a voluntària, la Lola s’ha adonat que “ens preocupem per coses que són minúcies i que, davant de les adversitats, ens hem d’esforçar i tirar endavant”. “El més fort” que ha après la Marta durant els 10 anys que porta en aquest món és que els cavalls tenen una sensibilitat especial, saben qui tenen a sobre.
“Una vegada, un nen, en arribar, se’m va escapar de la mà i se’n va anar corrents a estirar-se a la sorra, just a sota de la panxa del cavall. Si l’animal arriba a moure’s, no vull ni pensar el que hagués pogut passar. Però no va moure ni una orella, diu la Marta. “La meva experiència m’ha ensenyat que el cavall sempre sap amb qui està tractant”.
