Una mare soltera, tres filles i l’optimisme contra el confinament

Alma és una nova manera de parlar del fet social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de la Fundació ”la Caixa”

Vanesa Herrero té 32 anys i tres filles de 13, 12 i 8. Va començar a treballar a l’edat que té ara la gran, mentre es feia càrrec d’una casa amb quatre nens al centre de Sevilla. Des d’aleshores, s’ha reciclat en altres àmbits (cuinera i quiromassatgista, principalment) per poder fer tirar endavant la família tota sola. Aquest any ha cel·lebrat el Dia de la Mare amb incertesa. La seva activitat laboral s’ha aturat en sec a causa de l’alerta sanitària i suporta la situació amb l’ajuda de l’Associació Educativa i Cultural Nuestra Señora de Candelaria i el suport del programa CaixaProinfància. Tot i això, no li falta el somriure: “No queda altre remei que ser optimista”. És un reportatge de la sèrie sobre pobresa infanfil del projecte Mirades amb ànima, de la Fundació “la Caixa”. 

Keila, amb 13 anys, estudia 1r d’ESO i va molt bé a classe. Ha vist treballar la mare des que va néixer i això, potser, l’ha convertida en adulta abans de temps. “És la mare substituta”, assegura amb orgull la Vanesa que, amb 32 anys, ha criat tota sola la Keila i dues filles més: l’Andrea, que fa 3r de primària, i la Vanessa (“ella, amb dues esses, però li diem Keke”, ens explica amb tendresa), a la qual li agrada combinar els estudis de 5è amb les classes de teatre i esport de l’AES Candelaria. 

Situada al barri de Sevilla conegut com Los Pajaritos —un dels de renda per capita més baixa de tot Espanya—, aquesta entitat fa de catalitzador de famílies com la de la Vanesa, que es va haver de traslladar a aquest districte fa dos anys i mig “per problemes econòmics”, i que troba en aquest oasi l’ajuda perfecta per millorar les seves condicions de vida, tant des del punt de vista de la prestació que rep com del suport emocional i educatiu que tenen les famílies de l’AES Candelaria a través del programa CaixaProinfància.

Imatge per al reportatge de la Fundació

Il·lustració: Sonia Alins

No obstant això, la situació actual ha modificat de cap a peus la vida diària de la família de la Vanesa, a la qual aquesta mare, sense cap altra ajuda que les seves mans per treballar, s’entrega amb més optimisme que no pas preocupació. “Jo tenia bones perspectives, ara estava en un càtering i tenia la vista posada en la temporada de comunions, però tot això ha caigut”, ens explica. Igualment, alternava aquesta feina amb d’altres de netejadora domèstica i quiromassatgista, ocupacions que tampoc no pot fer en aquest període.     

Per sort, l’AES Candelaria, amb el suport de CaixaProinfància, Creu Roja i els Serveis Socials de la Junta d’Andalusia, donen un petit respir a la Vanesa que, malgrat tot, no tira la tovallola: “Enguany tot serà molt complicat en els sectors en què acostumo a treballar, però jo m’adapto a tot. Estic presentant currículums per a alimentació, supermercats, el que sigui”, assegura. 

A més, la falta de recursos econòmics la Vanessa la supleix amb una enorme fortalesa emocional i determinació en l’educació de les filles que, assegura, “porten força bé el confinament”.

“Hem intentat mantenir el mateix hàbit: ens aixequem totes quatre molt d’hora i atenem les classes de l’escola, que envien molt ben explicades per correu electrònic, a més de les videotrucades de l’associació”, relata. A la tarda, “fem esport, jocs, manualitats. No m’avorreixo gens. És més, et diria que ara és fins i tot més intens: no tinc temps per a res”, admet la Vanesa, a la qual aquests dies sense poder sortir de casa i sense escola estan obligant a fer “fins i tot de professora: quan entra un tema nou em sento insegura, perquè cada professor té una tècnica i una manera d’explicar; però jo els consulto, no m’importa. Els tinc fregits a preguntes”, diu rient.                    

La mateixa Vanesa, que va començar a treballar com a empleada domèstica als 13 anys i amb 17 ja es feia càrrec de la cuina d’un bar al centre de Sevilla, va decidir fa uns anys acabar els estudis bàsics i va aprovar l’ESO l’any passat. “Ara vull estudiar oposicions per a zeladora d’hospital, però aquests dies toco tots els estudis menys els meus”, bromeja sobre les tasques de les filles.     

El seu objectiu a mitjà termini és tornar al barri on viu la seva mare i que va haver d’abandonar, però al qual anaven a diari les seves filles per anar escola fins que va arribar l’estat d’alerta. “Los Pajaritos no és lloc per veure créixer les nenes. De fet, encara no les he tret des que es va permetre als nens sortir al carrer. Vaig estar al balcó tot el matí i vaig tenir ansietat: hi ha brutícia i molt enrenou, ho deixaré per a més endavant”, admet.        

No obstant això, al llarg de tot aquest relat, la Vanesa no ha parat de somriure, d’explicar meravelles de les filles —“les tres ajuden moltíssim”, sosté— i de fer broma amb tot: “Per si fóssim pocs, també tenim un gos i un gat”, deixa anar amb un somriure. No ha gastat ni un minut de la conversa a queixar-se i ho diu clarament. Aguanta la situació tan bé com pot: “Me n’he de riure. Ser optimista en el meu cas és gairebé una obligació, no hi ha més opció”.

***Escolta la cançó Mi fuerza es tu voz, de la cantant Maria Única, que hem creat per rendir homenatge a totes les mares que, com la Vanesa, segueixen donant-ho tot pels seus fills durant el confinament. I aquí pots descarregar-te el pòster.

Més informació

Nou comentari