Sóc filla, neboda i cosina de mestres. L’ensenyament forma part de la meva vida familiar des que vaig néixer. Sens dubte, això m’ha beneficiat. Per a mi, les classes no s’acabaven a les aules, sinó que continuaven a casa. Mai com una cosa imposada, sinó com un dubte que buscava ser resolt. Això m’ha permès valorar des de dins la tasca del mestre, la constància i la importància d’instruir-se.
No és estrany que un sempre es recordi d’aquell professor que li va canviar la vida, que el va inspirar a treballar en una cosa concreta o que li va ensenyar a estimar alguna cosa que desconeixia fins aleshores. L’entusiasme s’encomana, no hi ha dubte, i trobar en el camí, quan ens estem formant, un apassionat de la seva feina és una gran sort. Em venen alguns noms al cap, com una mestra que vaig tenir a l’escola, la Cele, que em deixava llibres mentre els altres companys jugaven. Va saber veure abans que jo mateixa que m’interessaven més les paraules que no pas els àbacs, i que l’hora de la migdiada era, per a mi, el moment de la lectura. És un dels records més nítids de la meva infantesa: aquells llibres enormes de planetes sobre els genolls. Tant literalment com metafòricament, tenia sobre les cames un món nou. La recordo amb afecte, i cada vegada que la trobo pel barri ens fem una abraçada sincera. Recordo el Carlos Cantero, el professor de Llengua de l’institut, que ens ensenyava sintaxi amb frases en les quals els alumnes érem els protagonistes i convertia la classe en un joc. També penso en el James Womack, professor de la universitat que ens ensenyava Poesia Modernista Anglo-nord-americana. L’examen que ens va posar consistia en l’anàlisi lliure del poema que més ens agradés. No hi havia una única resposta vàlida. No sé si va ser la nota més alta que vaig treure a la carrera, però sí que va ser l’examen en què més vaig gaudir i el que em va permetre expressar-me millor.
*
Crec que la base de l’aprenentatge és el dubte. A propòsit d’això, recordo que a casa, quan feia alguna pregunta als pares, sempre aconseguien que jo mateixa trobés la solució. Per exemple:
—Pare, camión porta accent?
—Tu què creus?
—Hm… Que sí?
—Digues-ho tu.
—Sí.
—Per què?
—Perquè en castellà totes les paraules agudes que acaben amb –n, –s o vocal porten accent.
—Molt bé.
I així amb tots els dubtes. Quan no aconseguia trobar la solució, el pare m’explicava amb «to de mestre» i tota mena de detalls la resposta correcta, i s’assegurava que l’entenia. Confesso que de vegades em posava molt nerviosa: volia la resposta fàcil, no esperar i continuar amb els deures. Tanmateix, avui sé que aquesta manera d’ensenyar-me ha fet que m’ho qüestioni tot, que busqui les respostes a tots els dubtes dins meu i que tingui sempre les orelles ben obertes.
La de mestre em sembla una de les professions més complicades que hi ha avui dia, i també una de les més vitals. Crec que ha de ser vocacional, defenso l’ensenyament públic, de qualitat i apte per a tothom, i em sembla contraproduent la quantitat de dificultats que tenen els professors joves amb un sistema d’oposicions de dificultat excessiva. També considero que el sistema educatiu, en part, s’està quedant obsolet. Hi ha una frase ben coneguda que diu: «Tothom és un geni. Però si jutges un peix per la seva habilitat per pujar als arbres, viurà tota la vida pensant que és un inútil». Jo somio amb un món que eduqui els habitants des de la llibertat d’elecció, des de l’oportunitat d’expressar-se sense por i des de l’amor a l’ensenyament i a l’aprenentatge. Crec que és l’única manera de millorar la societat en què vivim.
«No és només una iniciativa solidària, és una empenta cap a la construcció d’un futur»
Aplaudeixo totes les iniciatives de l’Obra Social ”la Caixa”, en especial el programa CaixaProinfancia, que té com a objectiu principal acompanyar els nens de famílies amb pocs recursos en l’etapa escola per ajudar-los a acabar els estudis i fomentar-ne les capacitats perquè puguin arribar a ser tot el que vulguin. No és només una iniciativa solidària, és una empenta cap a la construcció d’un futur, és la defensa d’un dret universal i constitucional com és l’educació. No és una utopia, no és una cosa inútil: els nens, tots, tant si tenen recursos com si no en tenen, es deleixen per aprendre, per descobrir, per mostrar el seu potencial, per trobar el seu lloc al món.
«L’educació és el camí pel qual transitem a la vida»
He estat testimoni que projectes com el que he anomenat funcionen i són extremament necessaris. Sense anar gaire lluny, el meu pare va començar treballant per l’escolarització de la població gitana de Segòvia, en el que se’n deien escoles pont. En aquestes escoles es facilitava la incorporació al sistema ordinari. Temps després, es va incorporar al programa d’educació compensatòria, al qual s’afegien alumnes amb problemes socioculturals, econòmics, familiars i immigrants. Des de petita, he estat testimoni de l’afecte i l’agraïment que totes les famílies i antics alumnes mostren al meu pare quan el veuen per Segòvia.
L’educació és molt més que una fórmula, una norma ortogràfica o una paraula en un altre idioma. L’educació és el camí pel qual transitem a la vida: és una sort que HA DE SER i MEREIX SER per a tothom.
