Alma, una mirada a:

Junts contra la soledat de la gent gran

Alma és una nova manera de parlar del fet social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de la Fundació ”la Caixa”

Anar a la perruqueria, comprar un telèfon, omplir uns papers, passejar. Semblen activitats senzilles, però quan tens 92 anys, com en Ramón i la Benedicta, matrimoni aragonès, no ho són tant. “Els carrers no estan gaire pensats perquè la gent gran passegi, i d’això només te n’adones quan els acompanyes del braç”. Ho explica Emilia Civeira, que als seus 69 anys i amb el seu marit, Joaquín Ferrer, de 66, acompanyen cada setmana el matrimoni d’avis. “I és clar, sempre acabem la passejada amb una tertúlia, un cafè, un vi”, explica l’Emilia. Són voluntaris de Seniors en Red, entitat que lluita contra la soledat involuntària de la gent gran i que fa poc ha estat seleccionada dins el Programa d’Ajuts a Projectes d’Iniciatives Socials de la Fundació ”la Caixa”. Un reportatge de la sèrie sobre persones grans del projecte Mirades amb Ànima, de la Fundació “la Caixa”.

A Rosa Plantagenet-Whyte, fundadora de Seniors en Red, li agrada dir “amics” als voluntaris. Són persones “amb experiència”, adults, de vegades jubilats i amb temps que ofereixen afecte i disponibilitat a gent gran que, en molts casos, no tenen ni familiars ni amics. “Acompáñame a no estar solo” és el nom del projecte que la Fundació ”la Caixa” ha seleccionat enguany dins de la convocatòria Promoció de l’autonomia i atenció a l’envelliment, la discapacitat i la malaltia, reafirmant el compromís amb les entitats socials en la crisi produïda per la pandèmia del coronavirus.

La Rosa, que va decidir juntament amb l’Emilia i altres socis començar aquest projecte el 2016, era molt conscient de la problemàtica que hi havia amb la solitud de la gent gran, ja que va treballar tota la vida com a metge especialista en gerontologia. “Quan es produeix un deteriorament físic i mental i la xarxa d’amics o familiars es trenca, aquesta soledat és molt dura, és una sensació que no importes a ningú”, explica la Rosa, que té a mà desenes d’històries en què els voluntaris han fet millor la vida dels avis (i viceversa).

Una de les històries més emblemàtiques és la d’en Miguel, de 80 anys, sordcec, que anava cada matí a passejar una estona al voltant de la residència on viu a Saragossa unes quantes vegades al dia, perquè anava sol i era l’únic trajecte que podia fer. “Quan va conèixer en Rafa, fins a la catedral del Pilar anaven”, diu la Rosa, que explica que durant el confinament mantenien contacte telefònic, com una altra parella d’“amics” en què la senyora, també invident, anava acompanyada per una voluntària a classes de ioga. “Durant el confinament, li va enviar un regal per l’aniversari”, recorda.

I és clar, la Rosa també té afecte a aquest “cercle màgic” d’amistat que formen els matrimonis paisans d’en Ramón i la Benedicta, l’Emilia i en Joaquín, amb el que hem començat aquesta història. Però no només destaquen els beneficis per a la parella d’avis. “És bonic que l’Emilia convencés un dia el seu marit Joaquín, que es va jubilar més tard que ella i es va afegir a la iniciativa. Insistim que es pot ser voluntari amb la parella, amb un familiar o amb un amic o amiga”, explica la Rosa.

La parella més gran, que va viure fins fa molt pocs anys en un petit poble a la vora de Calataiud fins que es van mudar a Saragossa, “s’estimen molt, però són febles”, explica la Rosa, “i tenien dificultats per anar a comprar una bombeta o per saber el que havien de pagar per un tècnic que els arreglés la rentadora”. L’Emilia i en Joaquín, elogia la Rosa, “tenen la grandesa de tornar a través de l’ajuda el que ells, en algun moment, han rebut”. És la forma més precisa que troba per explicar la tasca dels voluntaris.

Per a l’Emilia, que també va treballar tota la vida a cures intensives en l’àmbit sanitari i que ha viscut tota la vida a Saragossa, un dels aprenentatges més bonics amb els seus amics grans són les històries del món rural. “Recorden anys passats i expliquen tot el que han viscut al poble, treballant en el seu entorn, en l’agricultura. Encara que ens separin 20 anys, la diferència de vida és molt gran. Ells valoren molt més unes sabates, uns llençols, i els duren anys. Però sobretot, el que més em sorprèn és que parlen sempre de la gent del petit poble com si fossin família, com si fossin ells mateixos”.

L’Emilia i en Joaquín ensenyen fotos dels fills i expliquen també les històries de la seva família al matrimoni gran, que mai va tenir descendència. Durant el confinament van parlar per telèfon cada dia i un dia es van endur un ensurt perquè en Ramón i la Benedicta el tenien en silenci i no responien. Van anar a casa seva per veure què havia passat. “Estan preocupats amb el coronavirus, però no viuen atemorits. A partir de certa edat, les coses perden transcendència, i si de jove et vols menjar el món, després la vida es va focalitzant molt més en el present, en el dia a dia, a veure què passa avui”, reflexiona. I quan van pel carrer, la Benedicta presumeix d’ella amb els veïns: “Diu als coneguts que soc com la seva germana. Jo penso que no fem gaire cosa, però ella considera que els hem donat la vida”, conclou l’Emilia.

Nou comentari