Aristòtil va dir que “els joves poden ser geòmetres i matemàtics, però no bons metges ni bons mestres perquè, al contrari de la gent gran, no tenen experiència”. No obstant això, els qui vivim en una societat que valora les persones gairebé només pel rendiment econòmic que tenen i fica tota la gent gran al mateix sac de persones dependents, no tan sols ens estem perdent l’aportació que ens poden fer, sinó que arribem a vulnerar-los els drets humans. Perquè, encara que complim la llei o els oferim atencions tècnicament irreprensibles, estem desatenent qüestions com l’ètica, la dignitat o la identitat. Ens ho va explicar i ens va obrir els ulls l’experta en ètica assistencial i ètica aplicada a l’àmbit dels serveis socials i sanitaris Marijé Goikoetxea, en la xerrada sobre Bon tracte a la gent gran organitzada pel Programa de Gent gran de ”la Caixa”.
Us ho expliquem en una nova entrega de la sèrie sobre persones grans del projecte Mirades amb ànima de “la Caixa”.
Quins errors acostumem a cometre a l’hora de tractar la gent gran?
De vegades donem per descomptat que no es poden gestionar la vida o que no saben què volen, perquè confonem la manca d’autosuficiència amb la manca d’autonomia. Els encasellem com a ciutadania passiva, a la banda dels que reben, mai dels que donen, i les persones que només reben acaben no sent valuoses.
Pensem que una persona gran no és res més que gran…
Sí, quan és just al contrari: les persones més diverses són precisament la gent gran, perquè allò que ens fa diferents és la vida. També és un error greu pensar que totes volen acabar la vida de la mateixa manera: en una residència amb un balneari fantàstic. No és veritat! La gent el que vol al final de la vida és fer coses importants, tot el que li queda pendent, i no que la tinguem entretinguda fent manualitats.
Aquesta manca de consideració d’on ens ve?
És estructural, cultural. La nostra societat està molt centrada en la joventut. Els valors que aporta la gent gran no són importants i què li passi tampoc. Cal canviar la mirada.
Com?
D’una banda, canviant el vell concepte que teníem de la gent gran. Les persones que ara arriben als 65 no són com crèiem: a punt de tancar la vida i ser ateses pels altres. El paradigma d’envelliment actiu ha revolucionat la manera de ser gran. D’altra banda, recordant que tots en algun moment de la vida som fràgils i no per això deixem de ser únics i mereixedors de consideració i respecte.
Marije Goikoetxea | Foto: Clara De Ramón
Què podem fer per respectar la seva dignitat?
Valorar allò que aquella persona m’aporta, quines capacitats té. Vetllar per la seva autonomia, és a dir, preguntar-li què vol, sent conscients que la seva felicitat no sempre passa pel seu benestar. Per exemple, potser s’estima més pagar-li la carrera a la neta que tenir calefacció. És la seva elecció. No hem de prendre decisions que els afectin sense comptar-hi, encara que pensem que els fem un bé. També és important el seu dret a la intimitat. No entrar més enllà d’on calgui i aquella persona et permeti. I preservar-ne la identitat ja seria increïble! Per exemple, si no ha sortit mai al carrer sense arracades, continuar-les-hi posant per sortir, perquè forma part de la seva imatge, de la seva identitat, de qui és.
Si som una persona gran, quins senyals d’un mal tracte ens han de fer saltar l’alarma?
No ser escoltat. Que algú decideixi per mi. Que no em preguntin a l’hora de prendre una decisió respecte de mi, el que és meu o el que és comú: on anirem de vacances, què fem amb els diners estalviats, com organitzem el temps, què menjarem… No és un bon tracte “menystenir” una persona encara que ho fem amb un “seu, que ja ho faig jo”.
És possible “desfer” el mal tracte que ha rebut una persona gran?
Sí, és possible desfer el mal tracte i recuperar l’experiència de ser digne i valuós. Però de vegades aquesta experiència està molt avall, a sobre hi ha moltes ferides, i per arribar-hi cal fer un procés terapèutic que de vegades és dolorós. Però sempre és possible.
Tu advoques per empoderar la gent gran. És a dir, que el bon tracte comenci des d’elles mateixes. Hi ha factors de risc?
L’autoestima baixa, que es pot treballar.
I de la banda dels qui no les tracten bé?
El problema acostuma a ser la manca de connexió amb un mateix, amb la teva pròpia vàlua, que et duu a no valorar la resta. Quan el que és valuós de tu són els títols o els diners, l’altra persona que no en té ja no té valor per a tu. Estimem el nostre valor pel preu que tenim al mercat. I ja ho deia Machado: “Solo el necio confunde valor y precio”.
I en què ens afecta? Què ens perdem?
L’experiència. No és igual fer una cosa tècnicament bé que una cosa bona per a la societat. Hi has de posar saviesa i adonar-te, des de l’experiència, de les conseqüències que han tingut algunes decisions. I això només s’aprèn amb la vida.
Respecte d’això, en quin punt està la recerca?
Des de la ciència s’està investigant la part neurològica, com podem ser tan autònoms com sigui possible durant més temps. A tots ens amoïna l’autonomia. I des de les ciències humanes, es va molt per les comunitats diverses: en el vessant cultural, el sexual, l’intergeneracional… S’aborda l’autorealització personal en interdependència amb altres persones, però evitant el paradigma únic; és en la diversitat que la gent gran té la seva aportació al bé comú. Entre altres coses perquè són moltes persones! En qualsevol cas, jo sempre dic que la ciència i la recerca científica tenen sentit per disminuir el patiment, i crec que l’obligació de l’acadèmia és trobar les maneres per aconseguir que les persones en situacions de vulnerabilitat puguin trobar sentit i felicitat.
Què és el millor de la teva feina?
Envoltar-te de persones que volen fer bé les coses.
I quin titular de premsa t’agradaria llegir sobre la gent gran d’aquí a 5 anys?
Que s’ha recuperat l’assignatura de filosofia a les escoles, que aprendre a pensar forma part del currículum educatiu.
Per què? Per a tu això milloraria el tracte que tenim amb la gent gran?
Sens dubte! Si em mantinc a la universitat és perquè crec que en els alumnes hi ha la clau. En l’educació, en els valors i la gestió dels valors. El primer exercici que els poso als alumnes sempre és: “És el teu primer dia com a psicòleg en un centre de gent gran i és el primer dia d’una persona gran que arriba al centre. Què creus que has de fer?”. El 90 % em contesta: “Avaluar-ne el deteriorament cognitiu”. Directament! I jo els dic: “No et sembla que seria millor preguntar-li abans que res com es diu?”.
